Alexin Priot Safin Aladin Ribalop Rosmanovitxaiev (a partir d'ara Alexin) pensava que ell era una persona amb sort.
De tant en tant, a Alexin, algun parent, algun amic o conegut, potser el tractava d'una manera que el sobtava: que el sobtava de forma negativa, lletja, desagradable.
Sobre això, ell tenia el seu punt de vista. Pensava que, gràcies a aquestes incidències, a aquestes sorpreses cantelludes, llavors ell havia de reaccionar, espavilar-se, i rumiar la forma d'encaixar en la seva vida aquella inesperada novetat.
Era un doble encaix. D'una banda, centrat en el manteniment de la seva estabilitat emocional. Perquè, és clar, quan et claven una sacsejada, d'entrada potser et quedes una mica estabornit i desorientat.
I, d'una altra banda, havia d'encaixar, o reordenar, el tipus de relació que, a partir de llavors, volia tenir amb aquella persona. Perquè d'alguna d'aquelles persones potser en podia prescindir, potser fins i tot amb facilitat. D'altres persones potser només en podia prescindir a mitges. I d'algunes, al marge de si podia a no, el cas és que no volia prescindir-ne.
Fos quina fos la situació concreta, Alexin (una persona val a dir que peculiar) creia que ell era realment un afortunat. Perquè pensava que si no fos per aquelles sorpreses empipadores i aquelles decepcions, desagradables, de mal pair, ell no hauria après res. Seguiria sent molt ignorant, pel que fa al coneixement de la naturalesa humana i les seves múltiples manifestacions.
Bé, no és que pensés que havia d'arribar a donar les gràcies a aquelles persones, pel fet d'haver contribuït (de manera indirecta) als seus aprenentatges; fins a aquest punt no hi arribava. Però ja que de vegades li tocava rebre, pensava que valia més agafar-s'ho de la millor manera possible i, si podia ser, doncs això, no capficar-s'hi massa i intentar aprendre alguna cosa.
