A la datxa familiar hi havia quedat el patriarca i la matriarca, ja vells, i un germà del patriarca, més jove. Eren tres persones cada una amb els seus problemes i limitacions, amb vides bastant a la deriva. Tres persones que tant s'apuntalaven les unes a les altres com alhora es desestabilitzaven. Amb aquells tres habitants de vides en precari, la datxa era com un vaixell que havia perdut el control del timó i la bona distribució del balast, de manera que tant la ruta com l'estabilitat de la nau se'n ressentien. Fins i tot hi començava a haver perill de naufragi.
Els fills s'havien anat emancipant, uns vivien lluny, uns altres menys. En qualsevol cas, a prop o lluny, cadascú ocupat amb la seva pròpia vida, poc atent al dia a dia de la datxa dels pares. I d'aquesta manera passaven les setmanes, i passaven els mesos, i el vaixell, sense timó, o sense ningú amb energies a càrrec del timó, seguia capcinejant de vegades perillosament, cada vegada més a la deriva.
Llavors Svetlana, una de les filles, a la vista d'aquell escenari tan preocupant, i veient que ningú decidia res, ni es comprometia a res, ni feia cap pas, va fer la maleta i va tornar a la casa paterna i materna. I s'hi va instal.lar. Es va arremangar i va començar a posar una mica d'ordre, i amb l'ordre, i amb el balast més ben repetit, i el timó més ben orientat, de mica en mica la singladura es va anar fent una mica més estable, més fàcil, i el perill de naufragi va quedar limitat.
I el temps va seguir passant, també amb alguna tempesta (perquè de tempestes sempre n'hi ha, sobretot a Rússia), però en conjunt tot era una mica més fàcil, amb Svetlana ja habituada a aquell nou paper, a aquella nova vida. Després, al cap d'uns anys, primer va morir la matriarca, i al cap de més anys, va morir el patriarca. Van morir la mare i el pare de Svetlana. I finalment va morir el germà del pare. I llavors Svetlana, ja sense cap lligam amb la datxa, sense cap compromís, va reprendre la vida d'abans d'aquell parèntesi.
I el temps va seguir passant (perquè el temps sempre segueix passant). El temps, i els anys. I amb el pas dels anys, van passar altres coses. Per exemple, a Svetlana de vegades li semblava que hi havia malestars entre alguns familiars i ella. Sobretot, quan ella parlava d'aquells anys transcorreguts a la datxa, o fins i tot dels anys anteriors. Passava quan ella parlava d'aquells anys, i de quan de vegades hi havia mala mar, i dels possibles motius d'aquelles males mars... Quan ella feia segons quins comentaris, algú potser s'incomodava.
En qualsevol cas, va seguir passant el temps (ja ho hem dit, el temps sempre passa, no s'atura mai, fins i tot a Rússia), i Svetlana va acabar entenent que en relació amb aquelles tensions i incomoditats, de fet ella hi tenia poc a veure. Que no eren les seves paraules, la veritable causa dels malestars, sinó que, en realitat, la causa dels malestars tenia a veure (probablement) "amb el que cadascú havia fet aquells anys". O potser dit de manera més encertada, amb el que "potser no havia fet".
Quan a Svetlana li va semblar que era així, ja no es va capficar més per aquells malestars i tensions d'alguns familiars, perquè per greus que fossin, va considerar que no eren responsabilitat seva. La causa, pensava, no era les seves paraules, sinó que les tensions tenien un origen diferent: probablement, "com convivia cadascú" amb allò a què es referien aquelles paraules.
D'altra banda, en relació amb aquells anys a la datxa, i també pel que feia a anys anteriors, Svetlana tenia també els seus malestars, però eren "uns altres". Però aquesta història d'aquests altres malestars, els de Svetlana, ja seria una altra història russa, i per aquesta vegada ja n'hi ha prou, d'històries russes; si de cas, un altre dia, acompanyats d'un samovar, també se'n podria parlar.
