Boris, Vladimir i l'arxiu

Un dia, mentre bevien vodka a una taverna i a fora nevava, Boris i Vladimir van recordar un episodi d'anys enrere en el qual hi vavien estat implicats els dos, a més d'Aliostxa, un amic comú.

Boris va explicar el que ell en recordava, i després ho va fer Vladimir. I van veure, amb sorpresa, que el record de l'un i de l'altre eren bastant diferents. 

Boris li va dir a Vladimir que segurament era normal, que els records fossin poc o molt diferents, ja que havia passat molt de temps. I Vladimir va dir que sí, que era comprensible, perquè a més els records no són fotos fixes i inalterables d'uns fets, sinó imatges assimilades a través dels filtres subjectius de cadascú. I alhora són inestables, a causa del peculiar funcionament del cervell, que pot modificar de manera conscient un record.

Vladimir, a continuació, va afegir que, en aquell cas concret, resultava que ell, a més dels seus records, també tenia documentació que avalava la seva versió: les cartes que llavors s'havien escrit entre ells, de les quals en guardava tant les rebudes com còpies de les enviades. Unes cartes que contradeien el relat que llavors defensava Boris. I alhora va afegir que també guardava les cartes d'Aliostxa relacionades amb aquell episodi, i que el contingut d'aquelles cartes també avalaven el relat dels fets que ell, Vladimir, defensava.

Després d'aquelles explicacions de Vladimir, Boris es va quedar un moment parat, sense dir res. A continuació, de manera pausada, va dir que de tot allò feia molts anys, i que ell no en guardava cap carta, que aquest costum de guardar papers no el tenia. No es va plantejar la possibilitat d'avaluar si podia tenir algun sentit, que revisés el seu relat i el seu record sobre aquell episodi concret. El que va fer va ser desviar la conversa cap a altres temes.

Vladimir se'l va mirar sorprès. Però no va dir res, perquè va intuir que no seria de cap utilitat. I van seguir bevent gotets de vodka, parlant d'altres coses, fins que es van acabar l'ampolla. Llavors, cadascú amb les solapes dels seus gruixuts abrics alçades, amb els gorros ben calats i les mans a les butxaques, pels carrers nevats van tornar cap a les seves respectives cases.

Alexei i el cas ocult

 

Alexei Dimitri Korsakiev era un historiador especialitzat en el període del Gran Enfrontament, quan a causa de la fúria de les parts més radicals i fanatitzades de les faccions enfrontades, milers de persones van morir fruit d'odis i intoleràncies.

Alexei Dimitri Korsakiev havia documentat alguns casos d'aquests fets lamentables, i ho havia fet de manera rigorosa, buscant fonts d'informació fiables i contrastant-les entre elles. D'altra banda, a més d'historiador, Alexei Dimitri Korsakiev també tenia vocació d'assagista i, junt amb els fets esbrinats i documentats, alhora elaborava hipòtesis sobre aquell període convuls de la història del país. I no només això: de vegades, en relació amb algun cas concret, també formulava judicis morals sobre el comportament de les persones implicades.

Un dels casos que havia estudiat i documentat a fons Alexei Dimitri Korsakiev corresponia a l'assassinat d'uns homes que havien estat denunciats per uns veïns seus, al final del Gran Enfrontament. Els denunciadors, posteriorment, havien dit "que ells no havien matat ningú", que només van assenyalar aquells homes, però que els executors, els assassins, van ser altres persones i que, per tant, si algú havia d'assumir responsabilitats en relació amb aquells fets, eren els assassins, no ells, perquè assenyalar no era cap crim.

Sobre aquell cas, Alexei Dimitri Korsakiev havia opinat diferent, havia dit que els denunciadors també havien sigut responsables de les morts, perquè sense les seves denúncies, no haurien detingut aquells homes. I, per tant, tampoc els haurien matat posteriorment. 

Hi havia una seqüència de fets, una continuació, deia Alexei Dimitri Korsakiev. Deia que els denunciadors eren conscients d'aquesta cadena, d'aquest risc, perquè durant aquells anys era habitual que, després de denúncies com aquella, els casos acabessin amb execucions. Ja fossin execucions extrajudicials, o judicials, després d'un simulacre de judici sense cap mena de garantia. Llavors, per tot el territori, a causa d'odis, enveges i ànsies de revenja, van morir moltes persones del tot innocents. I moltes altres no van morir, però després d'aquells simulacres de judicis, van ser condemnades a passar molts anys a la presó, en unes presons on la vida era molt dura.

Alexei Dimitri Korsakiev era sever, a l'hora de fer públic el seu parer sobre aquell tipus de casos, de denúncies: tenint en compte quina era la situació al país al final del Gran Enfrontament, la culpabilitat (o responsabilitat) dels denunciadors també era indiscutible. 

En canvi, Alexei Dimitri Korsakiev no parlava mai d'un altre cas concret, de la mateixa naturalesa, molt més proper a la seva història familiar. Protagonitzat per un parent seu. D'aquest cas no en parlava mai. I el cas el coneixia perfectament, potser era el cas que més coneixia de tots els casos d'aquell tipus que havia estudiat. Però com a historiador i divulgador, era com si aquell cas no existís.

Com tots els historiadors, Alexei Dimitri Korsakiev era humà, és a dir, subjectiu i parcial.

Alexin

Alexin Priot Safin Aladin Ribalop Rosmanovitxaiev (a partir d'ara Alexin) pensava que ell era una persona amb sort.

De tant en tant, a Alexin, algun parent, algun amic o conegut, potser el tractava d'una manera que el sobtava: que el sobtava de forma negativa, lletja, desagradable.

Sobre això, ell tenia el seu punt de vista. Pensava que, gràcies a aquestes incidències, a aquestes sorpreses cantelludes, llavors ell havia de reaccionar, espavilar-se, i rumiar la forma d'encaixar en la seva vida aquella inesperada novetat. 

Era un doble encaix. D'una banda, centrat en el manteniment de la seva estabilitat emocional. Perquè, és clar, quan et claven una sacsejada, d'entrada potser et quedes una mica estabornit i desorientat.

I, d'una altra banda, havia d'encaixar, o reordenar, el tipus de relació que, a partir de llavors, volia tenir amb aquella persona. Perquè d'alguna d'aquelles persones potser en podia prescindir, potser fins i tot amb facilitat. D'altres persones potser només en podia prescindir a mitges. I d'algunes, al marge de si podia a no, el cas és que no volia prescindir-ne.

Fos quina fos la situació concreta, Alexin (una persona val a dir que peculiar) creia que ell era realment un afortunat. Perquè pensava que si no fos per aquelles sorpreses empipadores i aquelles decepcions, desagradables, de mal pair, ell no hauria après res. Seguiria sent molt ignorant, pel que fa al coneixement de la naturalesa humana i les seves múltiples manifestacions.

Bé, no és que pensés que havia d'arribar a donar les gràcies a aquelles persones, pel fet d'haver contribuït (de manera indirecta) als seus aprenentatges; fins a aquest punt no hi arribava. Però ja que de vegades li tocava rebre, pensava que valia més agafar-s'ho de la millor manera possible i, si podia ser, doncs això, no capficar-s'hi massa i intentar aprendre alguna cosa.