Iakova Iakovalevitx

Un dia de primavera Iakova Iakovalevitx va anar a dinar a casa de la seva cosina Gavrila, a San Petersburg. Només arribar, Iakova Iakovalevitx va dir a Gavrila i al seu marit que acabava de llegir un llibre sobre els monjos de clausura, i que havia quedat enlluernada. Els va dir que ells també l'havien de llegir, que segur que els agradaria.

Gavrila li va dir que, a ella, la vida dels monjos de clausura no li interessava gaire, de manera que no l'atreia llegir aquell llibre.

Iakova Iakovalevitx va insistir, va tornar a dir que l'haurien de llegir, que no havien de tenir prejudicis. Això dels prejudicis li ho va dir sobretot a Gavrila, perquè a la família no era cap secret, que ella no era creien. I llavors Gavrila li va contestar que no era una qüestió de prejudicis, sinó de falta d'interès. I va afegir que, encara que ella no fos creient, les vides d'alguns frares i monjos sí que li semblaven interessants, però no perquè fossin frares o monjos, sinó per la seva dedicació, quan era el cas, a activitats socials. Cosa que, òbviament, va dir, no podien fer els monjos de clausura, tancats sempre als seus monestirs.

Malgrat aquesta explicació, Iakova Iakovalevitx va tornar a insistir. I Gavrila ja es va començar a impacientar, i a penedir-se d'haver-la convidat a dinar. Llavors, per tal de mirar de resoldre aquella incòmoda situació, li va dir a Iakova Iakovalevitx que potser era millor que no parlessin més d'aquell tema, ja que no els portava enlloc. Que si a ella l'atreia el món de les vides de clausura i, en canvi, a ella no, doncs que no passava res: era una qüestió de gustos i no era necessari donar-hi més voltes.

Tot i aquesta explicació, Iakova Iakovalevitx encara va insistir un cop més. I llavors Gavrila, ja cansada, esgotada la seva paciència, molt seriosa, li va dir que s'estava passant de la ratlla, que ja n'hi havia prou.

Iakova Iakovalevitx es va quedar callada. Gavrila i el seu marit també. Es va fer un silenci tens, que va durar una bona estona. Fins que Gavrila, tímidament, va treure un altre tema de conversa. I llavors, de mica en mica, parlant d'altres coses, la tensió va anar minvant. I al final van acabar parlant els tres amb tota naturalitat i facilitat, ja sense cap tibantor, fins i tot fent algunes bromes.

Abans de marxar, Iakova Iakovalevitx va dir que sentia el que havia passat. Que ja sabien que un fill seu tenia pensat fer-se monjo de clausura. Que ella, com que també era una persona religiosa, ho entenia, perquè a més veia que el seu fill estava molt content i il.lusionat, amb la perspectiva de fer-se monjo: havia descobert la seva vocació. Però que ella sabia que la relació entre els dos quedaria molt limitada, quan entrés al monestir, i que això, com a mare, encara li costava d'assumir. I que com que encara estava fent aquest procés d'acceptació, era com si necessités que tothom l'hagués de compartir, ja que així ella es podia sentit més acompanyada, més segura. I que era per això, que quan algú li deia el que Gavrila li havia dit, tenia tendència a insistir, segurament més enllà del que seria assenyat.

Gavrila i el seu marit ja ho sabien, que el fill de Iakova Iakovalevitx es volia fer monjo de clausura, i entenien bé el que acabava d'explicar Iakova Iakovalevitx. Ho sabien i ho entenien. Però Gavrila li va dir a Iakova Iakovalevitx que, si actuava d'aquella manera tant insistent, invasiva, amb la voluntat de convèncer, de fer apostolat sobre les bondats de la vida de clausura, era perillós. Perquè, en segons quines cases, es podia fer pesada. I això de vegades podia complicar les relacions.

És clar, aquestes històries de monjos de clausura són antigues, avui sonen una mica estranyes, però llavors, en els temps de Gavrila i Iakova Iakovalevitx, a Rússia eren més habituals. 

Les cartes de Tatiana

A Tatiana li agradava escriure cartes als seus parents, i ho feia sovint. Una vegada en va escriure una a la seva germana Varinka, que va encapçalar recordant el pare mort feia uns anys. La referència al pare era telegràfica, una frase curta, sis paraules que ni tan sols omplien una línia. I a continuació, sense més preàmbuls, començava una explicació que no tenia res a veure amb la mort del pare, una explicació sobre un projecte laboral que tenia entre mans Tatiana. 

Era una explicació llarga, amb tota mena de detalls, sobre un tema que a Varinka li interessava molt poc, per no dir que gens. Alhora, com que a Tatiana li havia semblat que l'explicació de la carta potser no era suficient, prou exhaustiva, a la carta hi havia adjuntat còpies de documents sobre aquell projecte, uns papers que l'única possible utilitat, per a Varinka, era que els seus fills alguna estona en fessin alguna figura de papiroflèxia. 

Tatiana no era capaç d'adonar-se de la realitat. És a dir, que allò que per a ella era tan important, i que explicava de manera tan detallada, en general a la gent li interessava molt poc. I a Varinka, encara menys.

Nina, una altra germana de Tatiana i Varinka, quan parlava amb algú de la família de les cartes de Tatiana (eren famoses, les cartes de Tatiana), de vegades deia que Tatiana era una mena d'extraterrestre, que era com si visqués en una altra galàxia, amb poc contacte amb la realitat, a causa del seu distanciament físic, conceptual i galàctic.

Però bé, d'aquesta història de Tatiana i Varinka ja fa molt temps, és una història russa antiga. I és que a Rússia hi havia, i segurament encara hi ha, gent bastant peculiar... gairebé tan peculiar i pintoresca, segurament, com la gent que viu per tot arreu, també ara aquí, entre nosaltres.

Navàlia i Valentín

Navàlia Seidorovnic disposava d'un petit patrimoni, quan el seu marit va morir. Aquella estabilitat econòmica li va permetre, llavors, seguir-se dedicant a allò que li agradava, l'estudi de la història, la lectura en general i l'escriptura. 

Un tema històric que li interessava de manera especial era l'origen de la seva família, i les diferents branques que s'havien anat formant al llarg de generacions a partir del més remot Seidorovnic que ella va poder identificar, Mikhail Seidorovnic, un home que va viure a finals del segle XVIII, a una petita ciutat a tres dies de diligència d'on vivia llavors Navàlia.

Navàlia Seidorovnic es va agafar amb tant interès aquella feina de genealogia familiar i de recopilació de dades i anècdotes sobre els Seidorovnic, tant antics com contemporanis, que veient el volum de documentació que anava acumulant, la va començar a ordenar de manera sistemàtica. Després, de tant en tant en va anar fent imprimir uns opuscles, que llavors repartia, sobretot, entre els diferents Seidorovnic que coneixia. Li agradava molt, aquesta activitat investigadora i divulgadora sobre els Seidorovnic.

Navàlia no era l'única Seidorovnic que havia investigat sobre els Seidorovnic. Valentín, un cosí seu, també havia fet algunes investigacions. El curiós era que Navàlia no feia mai cap referència a les troballes del seu cosí, tot i que n'estava al cas. 

Valentín ho trobava curiós, una mica estrany. Però Valentín era una persona discreta, i tot i que tenia la seva teoria sobre els motius de Navàlia per silenciar les seves aportacions a la història familiar, preferia no comentar-ho amb ningú. Només s'ho comentava ell mateix: "Mira que és peculiar, la cosina Navàlia".