Un dia de primavera Iakova Iakovalevitx va anar a dinar a casa de la seva cosina Gavrila, a San Petersburg. Només arribar, Iakova Iakovalevitx va dir a Gavrila i al seu marit que acabava de llegir un llibre sobre els monjos de clausura, i que havia quedat enlluernada. Els va dir que ells també l'havien de llegir, que segur que els agradaria.
Gavrila li va dir que, a ella, la vida dels monjos de clausura no li interessava gaire, de manera que no l'atreia llegir aquell llibre.
Iakova Iakovalevitx va insistir, va tornar a dir que l'haurien de llegir, que no havien de tenir prejudicis. Això dels prejudicis li ho va dir sobretot a Gavrila, perquè a la família no era cap secret, que ella no era creien. I llavors Gavrila li va contestar que no era una qüestió de prejudicis, sinó de falta d'interès. I va afegir que, encara que ella no fos creient, les vides d'alguns frares i monjos sí que li semblaven interessants, però no perquè fossin frares o monjos, sinó per la seva dedicació, quan era el cas, a activitats socials. Cosa que, òbviament, va dir, no podien fer els monjos de clausura, tancats sempre als seus monestirs.
Malgrat aquesta explicació, Iakova Iakovalevitx va tornar a insistir. I Gavrila ja es va començar a impacientar, i a penedir-se d'haver-la convidat a dinar. Llavors, per tal de mirar de resoldre aquella incòmoda situació, li va dir a Iakova Iakovalevitx que potser era millor que no parlessin més d'aquell tema, ja que no els portava enlloc. Que si a ella l'atreia el món de les vides de clausura i, en canvi, a ella no, doncs que no passava res: era una qüestió de gustos i no era necessari donar-hi més voltes.
Tot i aquesta explicació, Iakova Iakovalevitx encara va insistir un cop més. I llavors Gavrila, ja cansada, esgotada la seva paciència, molt seriosa, li va dir que s'estava passant de la ratlla, que ja n'hi havia prou.
Iakova Iakovalevitx es va quedar callada. Gavrila i el seu marit també. Es va fer un silenci tens, que va durar una bona estona. Fins que Gavrila, tímidament, va treure un altre tema de conversa. I llavors, de mica en mica, parlant d'altres coses, la tensió va anar minvant. I al final van acabar parlant els tres amb tota naturalitat i facilitat, ja sense cap tibantor, fins i tot fent algunes bromes.
Abans de marxar, Iakova Iakovalevitx va dir que sentia el que havia passat. Que ja sabien que un fill seu tenia pensat fer-se monjo de clausura. Que ella, com que també era una persona religiosa, ho entenia, perquè a més veia que el seu fill estava molt content i il.lusionat, amb la perspectiva de fer-se monjo: havia descobert la seva vocació. Però que ella sabia que la relació entre els dos quedaria molt limitada, quan entrés al monestir, i que això, com a mare, encara li costava d'assumir. I que com que encara estava fent aquest procés d'acceptació, era com si necessités que tothom l'hagués de compartir, ja que així ella es podia sentit més acompanyada, més segura. I que era per això, que quan algú li deia el que Gavrila li havia dit, tenia tendència a insistir, segurament més enllà del que seria assenyat.
Gavrila i el seu marit ja ho sabien, que el fill de Iakova Iakovalevitx es volia fer monjo de clausura, i entenien bé el que acabava d'explicar Iakova Iakovalevitx. Ho sabien i ho entenien. Però Gavrila li va dir a Iakova Iakovalevitx que, si actuava d'aquella manera tant insistent, invasiva, amb la voluntat de convèncer, de fer apostolat sobre les bondats de la vida de clausura, era perillós. Perquè, en segons quines cases, es podia fer pesada. I això de vegades podia complicar les relacions.
