Javelin Lermontov de vegades escrivia petits articles a una revista local, poc llegida. Els seus articles eren sobre coses quotidianes, sobre persones que ell coneixia, o sobre escenes que veia pel carrer. Sovint, canviava els noms dels protagonistes, les ubicacions, les circumstàncies, per tal que no es pogués identificar amb facilitat la persona protagonista. Altres vegades no canviava els noms. Depenia. Segons a ell li semblava què era el més adequat en cada cas, o el més prudent. D'altra banda, com que no firmava els articles amb el seu nom, la majoria de la gent ignorava que ell n'era l'autor.
Un dia, un conegut seu, Akim Akimitx, es va assabentar d'aquests entreteniments literaris de Javelin Lermontov. Llavors, Javelin Lermontov i Akim Akimitx estaven una mica distanciats, a causa de motius que podrien servir per explicar una altra història, però que ara no venen al cas.
Quan Akim Akimitx es va assabentar d'aquesta activitat de Javelin Lermontov va anar a l'hemeroteca, i va començar a repassar els articles que Javelin Lermontov havia publicat. No només els últims, sinó que en va anar buscant cada vegada de més antics. I entremig, en va trobar alguns que no li van agradar. I un dia, sense que vingués gaire a tomb de res, li va retreure a Javelin Lermontov que hagués escrit aquells articles.
Javelin Lermontov es va quedar bocabadat. Tant pels retrets que li va fer Akim Akimitx, com pel fet que Akim Akimitx s'hagués dedicat amb tant d'interès a aquella exhaustiva investigació a l'hemeroteca. Però malgrat la sorpresa, no va fer el més mínim intent de fer cap defensa d'aquells articles que ell havia escrit i que a Akim Akimitx no li havien agradat. Només li va dir que, encara que ell firmés els articles amb pseudònim, i encara que no expliqués gairebé a ningú que ell era l'autor d'aquells textos, ni s'avergonyia ni es penedia d'haver-los escrit. I que si, com llavors, algú descobria que ell n'era l'autor, no ho negava mai.
