Vània tenia el cap endreçat, els papers endreçats, les paraules endreçades. Era una persona globalment seria, ordenada i metòdica. Si per exemple deia que tal any va passar allò, d'aquella manera i en aquell lloc, te'n podies refiar. Era una persona ponderada, amb poca tendència a la fantasia. I alhora també era una formiga, pel que fa a guardar documentació. De manera que entre la fiabilitat del seu cap i el rigor del seu arxiu material, Vània inspirava confiança.
Després, amb el pas del temps, Vània va perdre una mica del seu estricte rigor. Primer de manera imperceptible, després de manera més acusada. Un indici per aquí, un altre indici per allà; allò que abans sempre encaixava, llavors de vegades ja no encaixava del tot. De vegades potser semblava que faltava alguna dada. O les dades i l'opinió eren una sopa, amb els dos ingredients barrejats, i sense indicacions de les proporcions de cada un dels dos components.
Molta quantitat (moltes paraules) no és sempre millor, perquè si estalvies el gra i alhora ets generós amb la palla, el resultat és com un dia de batre a l'era, amb molta pols, els ulls irritats i poca visió. O dit d'una altra manera: a falta de rigor, els escreixos de floritures sovint només serveixen (o "tenen l'objectiu de servir"), per fer passar gat per conill. Vània cada vegada transmetia més aquesta incòmoda sensació.
Aquesta deriva, sobretot es notava quan el tema tractat era un tema "sensible" per a Vània, quan en relació amb aquell tema Vània tenia una preferència especial per una determinada versió. Un "gust previ" (una voluntat de consolidació d'un relat determinat), que podia no coincidir del tot, o gens, amb la realitat dels fets. Segurament Vània no se n'adonava, d'aquesta falta de rigor seu, però des de fora cada vegada cridava més l'atenció. El cas és que, en els punts de vista de Vània, cada cop hi havia més dedicació literària (per dir-ho d'una manera poètica), i menys precisió documentalista.
Hem dit que no ho feia amb mala intenció, però amb "una intenció" sí que ho feia, en fos ell més o menys conscient o inconscient. De vegades, aquesta intenció, si trobaves un fil i el podies estirar, la podies arribar a identificar. I llavors deies: "Caram amb en Vània, ja m'està engalipant un altre cop!" Perquè t'adonaves que l'objectiu final, primordial, de la seva intervenció era "aquell objectiu amagat", no verbalitzat.
De mica en mica també es va anar fent evident una altra característica de Vània. En aquells casos d'explicacions seves que per un motiu o un altre grinyolaven, era habitual, a continuació, la seva falta de costum (o de voluntat) de reconèixer les seves distorsions. En lloc d'aclarir-les, dissimulava.
Per exemple: després d'haver iniciat de vegades un relat poc o molt trampós, en el qual per una banda hi faltava realitat (la que ell volia ocultar, "però sense dir ni reconèixer que la volia ocultar"), i alhora per una altra banda hi sobraven encenalls, si llavors algú li qüestionava la seva actuació, era incapaç de reconèixer les seves "maniobres", la seva falta de rigor (en aquests casos, sovint optava per un silenci que probablement considerava digne, però que per molt silenciós que fos no tapava la manca de rigor -i d'honestedat- prèvia).
El resultat va ser, si més no per a algunes persones que no compartien els objectius i aquelles maneres de fer de Vània, que els seus criteris, les seves afirmacions, les seves dades, van deixar de tenir l'antiga fiabilitat. Perquè a partir de llavors, quan Vània deia alguna cosa, sempre calia pensar: Què hi ha de veritat i que hi ha d'inventat, adornat o ocultat, en això que diu ara Vània?
