Alexei i el cas ocult

 

Alexei Dimitri Korsakiev era un historiador especialitzat en el període del Gran Enfrontament, quan a causa de la fúria de les parts més radicals i fanatitzades de les faccions enfrontades, milers de persones van morir fruit d'odis i intoleràncies.

Alexei Dimitri Korsakiev havia documentat alguns casos d'aquests fets lamentables, i ho havia fet de manera rigorosa, buscant fonts d'informació fiables i contrastant-les entre elles. D'altra banda, a més d'historiador, Alexei Dimitri Korsakiev també tenia vocació d'assagista i, junt amb els fets esbrinats i documentats, alhora elaborava hipòtesis sobre aquell període convuls de la història del país. I no només això: de vegades, en relació amb algun cas concret, també formulava judicis morals sobre el comportament de les persones implicades.

Un dels casos que havia estudiat i documentat a fons Alexei Dimitri Korsakiev corresponia a l'assassinat d'uns homes que havien estat denunciats per uns veïns seus, al final del Gran Enfrontament. Els denunciadors, posteriorment, havien dit "que ells no havien matat ningú", que només van assenyalar aquells homes, però que els executors, els assassins, van ser altres persones i que, per tant, si algú havia d'assumir responsabilitats en relació amb aquells fets, eren els assassins, no ells, perquè assenyalar no era cap crim.

Sobre aquell cas, Alexei Dimitri Korsakiev havia opinat diferent, havia dit que els denunciadors també havien sigut responsables de les morts, perquè sense les seves denúncies, no haurien detingut aquells homes. I, per tant, tampoc els haurien matat posteriorment. 

Hi havia una seqüència de fets, una continuació, deia Alexei Dimitri Korsakiev. Deia que els denunciadors eren conscients d'aquesta cadena, d'aquest risc, perquè durant aquells anys era habitual que, després de denúncies com aquella, els casos acabessin amb execucions. Ja fossin execucions extrajudicials, o judicials, després d'un simulacre de judici sense cap mena de garantia. Llavors, per tot el territori, a causa d'odis, enveges i ànsies de revenja, van morir moltes persones del tot innocents. I moltes altres no van morir, però després d'aquells simulacres de judicis, van ser condemnades a passar molts anys a la presó, en unes presons on la vida era molt dura.

Alexei Dimitri Korsakiev era sever, a l'hora de fer públic el seu parer sobre aquell tipus de casos, de denúncies: tenint en compte quina era la situació al país al final del Gran Enfrontament, la culpabilitat (o responsabilitat) dels denunciadors també era indiscutible. 

En canvi, Alexei Dimitri Korsakiev no parlava mai d'un altre cas concret, de la mateixa naturalesa, molt més proper a la seva història familiar. Protagonitzat per un parent seu. D'aquest cas no en parlava mai. I el cas el coneixia perfectament, potser era el cas que més coneixia de tots els casos d'aquell tipus que havia estudiat. Però com a historiador i divulgador, era com si aquell cas no existís.

Com tots els historiadors, Alexei Dimitri Korsakiev era humà, és a dir, subjectiu i parcial.

Alexin

Alexin Priot Safin Aladin Ribalop Rosmanovitxaiev (a partir d'ara Alexin) pensava que ell era una persona amb sort.

De tant en tant, a Alexin, algun parent, algun amic o conegut, potser el tractava d'una manera que el sobtava: que el sobtava de forma negativa, lletja, desagradable.

Sobre això, ell tenia el seu punt de vista. Pensava que, gràcies a aquestes incidències, a aquestes sorpreses cantelludes, llavors ell havia de reaccionar, espavilar-se, i rumiar la forma d'encaixar en la seva vida aquella inesperada novetat. 

Era un doble encaix. D'una banda, centrat en el manteniment de la seva estabilitat emocional. Perquè, és clar, quan et claven una sacsejada, d'entrada potser et quedes una mica estabornit i desorientat.

I, d'una altra banda, havia d'encaixar, o reordenar, el tipus de relació que, a partir de llavors, volia tenir amb aquella persona. Perquè d'alguna d'aquelles persones potser en podia prescindir, potser fins i tot amb facilitat. D'altres persones potser només en podia prescindir a mitges. I d'algunes, al marge de si podia a no, el cas és que no volia prescindir-ne.

Fos quina fos la situació concreta, Alexin (una persona val a dir que peculiar) creia que ell era realment un afortunat. Perquè pensava que si no fos per aquelles sorpreses empipadores i aquelles decepcions, desagradables, de mal pair, ell no hauria après res. Seguiria sent molt ignorant, pel que fa al coneixement de la naturalesa humana i les seves múltiples manifestacions.

Bé, no és que pensés que havia d'arribar a donar les gràcies a aquelles persones, pel fet d'haver contribuït (de manera indirecta) als seus aprenentatges; fins a aquest punt no hi arribava. Però ja que de vegades li tocava rebre, pensava que valia més agafar-s'ho de la millor manera possible i, si podia ser, doncs això, no capficar-s'hi massa i intentar aprendre alguna cosa.

Irina i Valka

Irina i Valka eren germanes. Feia anys que vivien lluny l'una de l'altra, Irina a Moscou i Valka a San Petesburg. Entre elles, la relació era molt minsa; des que van abandonar la llar paterna de Popov Dobrovolski Kolenka, potser es veien un cop a l'any, un dia, només una estona. Entremig, amb una mica de sort potser s'escrivien un parell de cartes. Res més.

Una vegada, amb motiu d'unes opinions d'Irina sobre un episodi familiar, Valka es va disgustar. A Valka li va semblar lleig, inadequat, inoportú, el que havia exposat Irina. Li va semblar tan malament que, a continuació, Valka va fer diferents gestions, dins de l'entorn familiar (tenien altres germanes), amb el propòsit de desacreditar els comentaris d'Irina. Unes gestions que va sorprendre i decebre molt Irina. 

Irina era conscient que ella i la seva germana sobre algunes coses sempre havien pensat molt diferent, però no hauria pogut imaginar mai que Valka llavors s'arribés a comportar com es va comportar en aquella ocasió. Segons el parer d'Irina, amb una gran deslleialtat i insinceritat. Cosa per a ella doblement sorprenent, ja que Irina més aviat presumia d'excel.lír en aquestes virtuts de la sinceritat i la lleialtat.

Després, va passar el temps. Si abans la comunicació entre elles era mínima, llavors es va tornar encara més escassa.

Al cap d'uns anys Valka va proposar a Irina de quedar un dia. Sense cap intenció especial, només per reprendre el contacte. Però a mesura que s'acostava el dia, Irina, per la seva part, va anar pensant que, si veia Valka, li agradaria parlar d'aquell antic incident. No només li agradaria: de fet va pensar que estaria bé que ho fes. Perquè pensava que les coses conflictives era millor que fossin parlades, en lloc de mantenir-se ocultes, dissimulades.

Sí, anava pensant Irina: quan es veiessin li havia d'explicar a Valka quina era la seva opinió del que havia passat feia anys. I intentar fer-li entendre que era a causa del que va passar llavors, que ella, Irina, tenia tan poc interès en parlar amb Valka. Perquè a la decepció del que va passar, hi havia també afegida la decepció de veure que Valka, posteriorment, no va fer mai cap gest de disculpa. 

Irina pensava que, segurament, Valka no s'havia disculpat mai perquè devia considerar que el seu comportament de llavors va ser del tot correcte, fins i tot potser impecable. I això, aquest possible convenciment de Valka, era una part de l'embolic que intrigava Irina.

El dia de la trobada, abans Irina va repassar mentalment el que li volia dir a Valka. I com li volia dir. Perquè el com era important: havia de ser només una exposició, un relat amb el mínim d'emoció i judici possibles, amb només l'explicació necessària per tal que Valka pogués entendre (només entendre, no necessàriament compartir), per què  ella, Irina, mostrava poc interès a mantenir la relació, i de vegades fins i tot la defugia. Com quan alguna vegada abans Valka ja havia proposat de quedar i veure's (llavors, de vegades Irina s'havia inventat qualsevol excusa sobre la marxa, per tal d'evitar la trobada). 

Ara havien quedat. I tal com ho veia Irina, li semblava fins i tot absurd mantenir aquella actuació o simulació; li semblava ridícul, si tornava a parlar amb Valka, ometre aquest tema, tenint en compte la repercussió que havia tingut en les seves vides.

Irina, per tant, va presentar-se a la trobada amb aquesta intenció, amb el propòsit de parlar d'una vegada d'aquest tema. Però després, quan es van trobar, tot va anar diferent. Com alguna altra vegada abans, Irina i Valka van tornar a parlar només de coses intranscendents, irrellevants, neutres, una conversa d'aquestes educades i per passar l'estona. Només per després poder dir que s'havien trobat i havien parlat, és a dir, que havien complert amb aquest mínim contacte o protocol familiar a què semblava que obligava la seva condició de germanes. 

Tot i la seva determinació prèvia, aquell dia Irina no li  va dir a Valka ni una paraula de tot allò que havia pensat que li diria.

Quan es van acomiadar, Irina es va sentir una mica desconcertada. D'una banda, tot i la seva intenció inicial, també li semblava bé aquell format de trobada, intranscendent i superficial; tot havia sigut fàcil, cordial i còmode. Però, d'una altra banda, també se sentia estranya, perquè pensava que no li havia dit a Valka allò que pensava que li volia dir, que pensava que era necessari que li digués... I que seguia pensant que, algun dia, li hauria de dir.

El còlera, Borislav i Kolodka

Això va passar fa molt temps, durant la segona meitat del segle XIX, a Nizhni Nóvgorod. A alguns barris de la ciutat s'havien declarat brots de còlera, i entre els metges, científics i polítics no hi havia un consens sobre la causa d'aquells brots. Hi havia explicacions de tota mena.

Un dia, cinc germans, Borislav, Dimitri, Kolodka, Fyodor i Grygoriy, van quedar a una taverna per prendre vodka i fer petar la xerrada. Els cinc estaven de sort, vivien en barris lliures de brots de còlera. Com que aquells dies els brots era el principal tema de conversa a la ciutat, naturalment, ells també van parlar-ne. I va resultar que cada un tenia punts de vista poc o molt diferents, sobre l'origen dels brots i la millor manera de controlar-los.

Durant la conversa, Kolodka va dir que Ermolai Alekseev, el millor expert en malalties infeccioses de la ciutat, afirmava que la causa dels brots de còlera era la contaminació d'alguns pous que es feien servir per a subministrar aigua potable als barris.  

Llavors Borislav va intervenir, i va dir que no tots els experts eren del mateix parer, i que fins i tot el mateix Ermolai Alekseev  ara ja no deia el que deia abans, que havia canviat d'opinió.

Kolodka no va insistir, no va opinar més sobre el tema, va callar. Però l'endemà va anar a la Gran Hemeroteca General de la ciutat i va buscar, entre les notícies de les últimes setmanes, si Ermolai Alekseev havia dit algun dia el que Borislav deia que havia dit. Però no en va trobar cap rastre: al contrari, sempre que es recollien declaracions seves, o se'l citava, sempre mantenia el mateix punt de vista, sempre.

Llavors Kolodka va escriure una nota adreçada a Borislav, i un missatger la hi va portar. La nota deia això:

"Benvolgut Borislav. He buscat les declaracions que vas esmentar, i no n'he trobat cap rastre. Recordes on les vas llegir? Ja saps que aquest tema m'interessa molt, i m'agradaria poder llegir aquestes declaracions, per tal de veure exactament què deia Ermolai Alekseev."

Al cap d'unes hores, un altre missatger li va dur a Kolodka la resposta de Borislav:

"Benvolgut Kolodka. No recordo on ho vaig llegir i, a més, la veritat, és que d'aquest tema ja n'estic bastant tip, m'és igual el que digui o deixi de dir qui sigui."

Kolodka es va quedar desconcertat. Just el dia abans, Borislav havia rebatut (i de manera rotunda), el que ell havia dit sobre l'opinió d'Ermolai Alekseev. I ara li deia això altre, que ni sabia quina era la seva font d'informació, i que a sobre tot li era indiferent. Quines coses més rares, va pensar Kolodka.

No va respondre a Borislav. Però el que sí va fer va ser escriure notes per als altres tres germans, Dimitri, Fyodor i Grygoriy.

En les notes que els va enviar, els posava al corrent d'allò que li havia dit Borislav i del que ell havia investigat. Els deia que Borislav no recordava on ho havia llegit aquelles suposades declaracions d'Ermolai Alekseev, i també els deia que ell havia consultat de manera exhaustiva la Gran Hemeroteca General. Que havia repassat tot el publicat durant les últimes setmanes sobre el brot de còlera de la ciutat, i que no havia trobat cap indici d'allò que Borislav deia que havia dit Ermolai Alekseev. Al contrari: en totes les notícies, Ermolai Alekseev insistia en els pous d'aigua contaminada com a origen de l'epidèmia. 

En les seves notes als altres germans, Kolodka també va afegir que, tenint en compte tot això, farien bé d'assegurar-se que l'aigua que fessin servir a casa seva tingués les garanties sanitàries adequades.

El pa, el butterkäse i l'appenzeller

"Posar-hi més pa que butterkäse o appenzeller". Diuen que és una dita russa (es veu que això del butterkäse i l'appenzeller són formatges, el que no està clar és si russos o no...).

Un dia, Alexei li diu això a Korovin: "A  mi em sembla que hi poses més pa que butterkäse". Li ho diu perquè Alexei considera que Korovin s'ha passat de la ratlla amb uns comentaris que ha fet sobre un conegut comú, Vània. Korovin, en canvi, no pensa que s'hagi passat gaire de la ratlla amb Vània, sinó que més aviat qui s'ha fet un embolic amb les ratlles ha sigut Vània, amb unes explicacions (sobre un tema que ara no ve al cas), en part incompletes i en part una mica tramposes.

Korovin pensa en les diferents maneres com es poden explicar les històries. Clares o espesses, embolicades o desembolicades, honestes o tramposes... i alhora pensa en aquest tema del pa, del formatge, l'oli, el paper d'embolicar, les molles que cauen, els pardals, les formigues, els escombriaires...

Hi ha tantes coses, pensa Korovin, en les quals posar l'atenció, quan hi ha pa i formatge pel mig! Perquè és clar, en aquests casos cadascú es fixa en el que es fixa i, llavors, inevitablement, segons en què s'ha fixat, veu el que veu.

Korovin pensa que sovint és així, a Rússia, a Ucraïna, al Kazakhstan i a tot arreu. I que per això el tema dels entrepans de butterkäse, appenzeller, maasdam, raclette, munster, mozzarella, roquefort, cabrales, etc., és tan complicat.

Svetlana i la datxa

A la datxa familiar hi havia quedat el patriarca i la matriarca, ja vells, i un germà del patriarca, més jove. Eren tres persones cada una amb els seus problemes i limitacions, amb vides bastant a la deriva. Tres persones que tant s'apuntalaven les unes a les altres com alhora es desestabilitzaven. Amb aquells tres habitants de vides en precari, la datxa era com un vaixell que havia perdut el control del timó i la bona distribució del balast, de manera que tant la ruta com l'estabilitat de la nau se'n ressentien. Fins i tot hi començava a haver perill de naufragi.

Els fills s'havien anat emancipant, uns vivien lluny, uns altres menys. En qualsevol cas, a prop o lluny, cadascú ocupat amb la seva pròpia vida, poc atent al dia a dia de la datxa dels pares. I d'aquesta manera passaven les setmanes, i passaven els mesos, i el vaixell, sense timó, o sense ningú amb energies a càrrec del timó, seguia capcinejant de vegades perillosament, cada vegada més a la deriva.

Llavors Svetlana, una de les filles, a la vista d'aquell escenari tan preocupant, i veient que ningú decidia res, ni es comprometia a res, ni feia cap pas, va fer la maleta i va tornar a la casa paterna i materna. I s'hi va instal.lar. Es va arremangar i va començar a posar una mica d'ordre, i amb l'ordre, i amb el balast més ben repetit, i el timó més ben orientat, de mica en mica la singladura es va anar fent una mica més estable, més fàcil, i el perill de naufragi va quedar limitat.

I el temps va seguir passant, també amb alguna tempesta (perquè de tempestes sempre n'hi ha, sobretot a Rússia), però en conjunt tot era una mica més fàcil, amb Svetlana ja habituada a aquell nou paper, a aquella nova vida. Després, al cap d'uns anys, primer va morir la matriarca, i al cap de més anys, va morir el patriarca. Van morir la mare i el pare de Svetlana. I finalment va morir el germà del pare. I llavors Svetlana, ja sense cap lligam amb la datxa, sense cap compromís, va reprendre la vida d'abans d'aquell parèntesi.

I el temps va seguir passant (perquè el temps sempre segueix passant). El temps, i els anys. I amb el pas dels anys, van passar altres coses. Per exemple, a Svetlana de vegades li semblava que hi havia malestars entre alguns familiars i ella. Sobretot, quan ella parlava d'aquells anys transcorreguts a la datxa, o fins i tot dels anys anteriors. Passava quan ella parlava d'aquells anys, i de quan de vegades hi havia mala mar, i dels possibles motius d'aquelles males mars... Quan ella feia segons quins comentaris, algú potser s'incomodava.

En qualsevol cas, va seguir passant el temps (ja ho hem dit, el temps sempre passa, no s'atura mai, fins i tot a Rússia), i Svetlana va acabar entenent que en relació amb aquelles tensions i incomoditats, de fet ella hi tenia poc a veure. Que no eren les seves paraules, la veritable causa dels malestars, sinó que, en realitat, la causa dels malestars tenia a veure (probablement) "amb el que cadascú havia fet aquells anys". O potser dit de manera més encertada, amb el que "potser no havia fet".

Quan a Svetlana li va semblar que era així, ja no es va capficar més per aquells malestars i tensions d'alguns familiars, perquè per greus que fossin, va considerar que no eren responsabilitat seva. La causa, pensava, no era les seves paraules, sinó que les tensions tenien un origen diferent: probablement, "com convivia cadascú" amb allò a què es referien aquelles paraules.

D'altra banda, en relació amb aquells anys a la datxa, i també pel que feia a anys anteriors, Svetlana tenia també els seus malestars, però eren "uns altres". Però aquesta història d'aquests altres malestars, els de Svetlana, ja seria una altra història russa, i per aquesta vegada ja n'hi ha prou, d'històries russes; si de cas, un altre dia, acompanyats d'un samovar, també se'n podria parlar. 

Oleqsandra, Irina, Natasha i Larisa

A Oleqsandra Ivancova la preocupa que dues cosines seves s'hagin discutit a causa d'un tema de doblers (de rubles, caldria dir en aquest cas, per tal de ser més exactes).

Oleqsandra aprecia tant la Irina com la Natasha, les seves cosines. D'entrada, perquè són família seva (Oleqsandra té molt arrelats els sentiments familiars). I per tant, com que li provoca disgust el distanciament entre la Irina i la Natasha, ha fet alguna gestió amb la intenció d'afavorir la reconciliació. Però sense èxit, cap intervenció no ha donat cap fruit: la Irina i la Natasha segueixen distanciades, a causa d'aquest tema dels doblers. Sí, aquestes coses ja passen, que l'amor als doblers sovint és més gran que l'amor als propers...

Però mira com són les coses, que alhora també passa (sempre passen coses), que Oleqsandra, ella, resulta que està distanciada de la seva germana, la Larisa. Fa temps que gairebé no es diuen res. En aquest cas no per motius de doblers, sinó a causa d'uns altres desacords. Uns desacords que per a Oleqsandra encara són més importants que els doblers: què té dret a explicar la Larisa, dels seus pares (que òbviament són també els pares d'Oleqsandra)? En pot explicar el que vulgui? O hi ha coses que no és legítim que expliqui? Oleqsandra té clar, molt clar, que hi ha coses de la família que no és legítim que la Larisa les expliqui.

En canvi, la Larisa pensa: Qui estableix allò que és explicable i allò que no ho és? Només hi ha un criteri digne de respecte? Hi ha algun "Principi Suprem" que ho regula? La Larisa segueix pensant: encara que a Oleqsandra la incomodi, ¿per què ella no ha de poder explicar allò que, segons "el seu criteri", sí que ho és, explicable? I d'altra banda, igual o més important: encara que Oleqsandra no estigui d'acord amb el que fa la Larisa, per què s'ha d'enfadar? És a dir, tenir punts de vista diferents sobre el que es pot dir o no dir (i si és el cas dir-ho), és inevitable que hagi d'anar acompanyat del rebuig cap a l'altre, de la pèrdua de la relació amb l'altre?

A la Larisa l'entristeix la reacció d'Oleqsandra. I a Oleqsandra l'entristeix, i alhora indigna, l'actuació de la Larisa. I això és el que ha passat: que Oleqsandra, a causa de la seva indignació, s'ha distanciat de la Larisa. Però no al revés: la Larisa no s'ha distanciat d'ella, sinó que només ha constatat "com la germana es distanciava", que és diferent. La Larisa no ho ha escollit, s'hi ha trobat.

La Larisa pensa en tot això, en la preocupació d'Oleqsandra per la Irina i la Natash, junt amb aquesta altra actitud cap a ella. I l'actitud d'Oleqsandra l'entén, però alhora se li fa estranya, aquesta actitud (perquè tot es pot entendre, si tens la voluntat d'entendre, perquè una cosa és entendre i una altra compartir).

Bé, coses que passen a Rússia, que de vegades la gent potser es preocupa per un veí o familiar més o menys llunyà, i alhora potser no es preocupa del veí o familiar que té a l'altre costat del replà...