El pa, el butterkäse i l'appenzeller

"Posar-hi més pa que butterkäse o appenzeller". Diuen que és una dita russa (es veu que això del butterkäse i l'appenzeller són formatges, el que no està clar és si russos o no...).

Un dia, Alexei li diu això a Korovin: "A  mi em sembla que hi poses més pa que butterkäse". Li ho diu perquè Alexei considera que Korovin s'ha passat de la ratlla amb uns comentaris que ha fet sobre un conegut comú, Vània. Korovin, en canvi, no pensa que s'hagi passat gaire de la ratlla amb Vània, sinó que més aviat qui s'ha fet un embolic amb les ratlles ha sigut Vània, amb unes explicacions (sobre un tema que ara no ve al cas), en part incompletes i en part una mica tramposes.

Korovin pensa en les diferents maneres com es poden explicar les històries. Clares o espesses, embolicades o desembolicades, honestes o tramposes... i alhora pensa en aquest tema del pa, del formatge, l'oli, el paper d'embolicar, les molles que cauen, els pardals, les formigues, els escombriaires...

Hi ha tantes coses, pensa Korovin, en les quals posar l'atenció, quan hi ha pa i formatge pel mig! Perquè és clar, en aquests casos cadascú es fixa en el que es fixa i, llavors, inevitablement, segons en què s'ha fixat, veu el que veu.

Korovin pensa que sovint és així, a Rússia, a Ucraïna, al Kazakhstan i a tot arreu. I que per això el tema dels entrepans de butterkäse, appenzeller, maasdam, raclette, munster, mozzarella, roquefort, cabrales, etc., és tan complicat.

Svetlana i la datxa

A la datxa familiar hi havia quedat el patriarca i la matriarca, ja vells, i un germà del patriarca, més jove. Eren tres persones cada una amb els seus problemes i limitacions, amb vides bastant a la deriva. Tres persones que tant s'apuntalaven les unes a les altres com alhora es desestabilitzaven. Amb aquells tres habitants de vides en precari, la datxa era com un vaixell que havia perdut el control del timó i la bona distribució del balast, de manera que tant la ruta com l'estabilitat de la nau se'n ressentien. Fins i tot hi començava a haver perill de naufragi.

Els fills s'havien anat emancipant, uns vivien lluny, uns altres menys. En qualsevol cas, a prop o lluny, cadascú ocupat amb la seva pròpia vida, poc atent al dia a dia de la datxa dels pares. I d'aquesta manera passaven les setmanes, i passaven els mesos, i el vaixell, sense timó, o sense ningú amb energies a càrrec del timó, seguia capcinejant de vegades perillosament, cada vegada més a la deriva.

Llavors Svetlana, una de les filles, a la vista d'aquell escenari tan preocupant, i veient que ningú decidia res, ni es comprometia a res, ni feia cap pas, va fer la maleta i va tornar a la casa paterna i materna. I s'hi va instal.lar. Es va arremangar i va començar a posar una mica d'ordre, i amb l'ordre, i amb el balast més ben repetit, i el timó més ben orientat, de mica en mica la singladura es va anar fent una mica més estable, més fàcil, i el perill de naufragi va quedar limitat.

I el temps va seguir passant, també amb alguna tempesta (perquè de tempestes sempre n'hi ha, sobretot a Rússia), però en conjunt tot era una mica més fàcil, amb Svetlana ja habituada a aquell nou paper, a aquella nova vida. Després, al cap d'uns anys, primer va morir la matriarca, i al cap de més anys, va morir el patriarca. Van morir la mare i el pare de Svetlana. I finalment va morir el germà del pare. I llavors Svetlana, ja sense cap lligam amb la datxa, sense cap compromís, va reprendre la vida d'abans d'aquell parèntesi.

I el temps va seguir passant (perquè el temps sempre segueix passant). El temps, i els anys. I amb el pas dels anys, van passar altres coses. Per exemple, a Svetlana de vegades li semblava que hi havia malestars entre alguns familiars i ella. Sobretot, quan ella parlava d'aquells anys transcorreguts a la datxa, o fins i tot dels anys anteriors. Passava quan ella parlava d'aquells anys, i de quan de vegades hi havia mala mar, i dels possibles motius d'aquelles males mars... Quan ella feia segons quins comentaris, algú potser s'incomodava.

En qualsevol cas, va seguir passant el temps (ja ho hem dit, el temps sempre passa, no s'atura mai, fins i tot a Rússia), i Svetlana va acabar entenent que en relació amb aquelles tensions i incomoditats, de fet ella hi tenia poc a veure. Que no eren les seves paraules, la veritable causa dels malestars, sinó que, en realitat, la causa dels malestars tenia a veure (probablement) "amb el que cadascú havia fet aquells anys". O potser dit de manera més encertada, amb el que "potser no havia fet".

Quan a Svetlana li va semblar que era així, ja no es va capficar més per aquells malestars i tensions d'alguns familiars, perquè per greus que fossin, va considerar que no eren responsabilitat seva. La causa, pensava, no era les seves paraules, sinó que les tensions tenien un origen diferent: probablement, "com convivia cadascú" amb allò a què es referien aquelles paraules.

D'altra banda, en relació amb aquells anys a la datxa, i també pel que feia a anys anteriors, Svetlana tenia també els seus malestars, però eren "uns altres". Però aquesta història d'aquests altres malestars, els de Svetlana, ja seria una altra història russa, i per aquesta vegada ja n'hi ha prou, d'històries russes; si de cas, un altre dia, acompanyats d'un samovar, també se'n podria parlar. 

Oleqsandra, Irina, Natasha i Larisa

A Oleqsandra Ivancova la preocupa que dues cosines seves s'hagin discutit a causa d'un tema de doblers (de rubles, caldria dir en aquest cas, per tal de ser més exactes).

Oleqsandra aprecia tant la Irina com la Natasha, les seves cosines. D'entrada, perquè són família seva (Oleqsandra té molt arrelats els sentiments familiars). I per tant, com que li provoca disgust el distanciament entre la Irina i la Natasha, ha fet alguna gestió amb la intenció d'afavorir la reconciliació. Però sense èxit, cap intervenció no ha donat cap fruit: la Irina i la Natasha segueixen distanciades, a causa d'aquest tema dels doblers. Sí, aquestes coses ja passen, que l'amor als doblers sovint és més gran que l'amor als propers...

Però mira com són les coses, que alhora també passa (sempre passen coses), que Oleqsandra, ella, resulta que està distanciada de la seva germana, la Larisa. Fa temps que gairebé no es diuen res. En aquest cas no per motius de doblers, sinó a causa d'uns altres desacords. Uns desacords que per a Oleqsandra encara són més importants que els doblers: què té dret a explicar la Larisa, dels seus pares (que òbviament són també els pares d'Oleqsandra)? En pot explicar el que vulgui? O hi ha coses que no és legítim que expliqui? Oleqsandra té clar, molt clar, que hi ha coses de la família que no és legítim que la Larisa les expliqui.

En canvi, la Larisa pensa: Qui estableix allò que és explicable i allò que no ho és? Només hi ha un criteri digne de respecte? Hi ha algun "Principi Suprem" que ho regula? La Larisa segueix pensant: encara que a Oleqsandra la incomodi, ¿per què ella no ha de poder explicar allò que, segons "el seu criteri", sí que ho és, explicable? I d'altra banda, igual o més important: encara que Oleqsandra no estigui d'acord amb el que fa la Larisa, per què s'ha d'enfadar? És a dir, tenir punts de vista diferents sobre el que es pot dir o no dir (i si és el cas dir-ho), és inevitable que hagi d'anar acompanyat del rebuig cap a l'altre, de la pèrdua de la relació amb l'altre?

A la Larisa l'entristeix la reacció d'Oleqsandra. I a Oleqsandra l'entristeix, i alhora indigna, l'actuació de la Larisa. I això és el que ha passat: que Oleqsandra, a causa de la seva indignació, s'ha distanciat de la Larisa. Però no al revés: la Larisa no s'ha distanciat d'ella, sinó que només ha constatat "com la germana es distanciava", que és diferent. La Larisa no ho ha escollit, s'hi ha trobat.

La Larisa pensa en tot això, en la preocupació d'Oleqsandra per la Irina i la Natash, junt amb aquesta altra actitud cap a ella. I l'actitud d'Oleqsandra l'entén, però alhora se li fa estranya, aquesta actitud (perquè tot es pot entendre, si tens la voluntat d'entendre, perquè una cosa és entendre i una altra compartir).

Bé, coses que passen a Rússia, que de vegades la gent potser es preocupa per un veí o familiar més o menys llunyà, i alhora potser no es preocupa del veí o familiar que té a l'altre costat del replà...

Nadenka Serkin

"Ni tot es pot dir, ni tot es pot callar." Popov Konstantin 

Nadenka Serkin té un secret que guarda ben amagat des que era una nena. Ha passat tant temps, tants anys, des d'aleshores... Nadenka Serkin el guarda tancat amb pany i clau i no en parla amb ningú. I no sap si no en parla per la vergonya que li fa, o pel que podria passar, si el secret deixes de ser un secret i esdevingués un fet conegut.

De vegades passa, que sentim una mena de vergonya estranya, ja que qui l'hauria de sentir hauria de ser una altra persona: aquella que una vegada ens va ferir. I llavors és com si aquella vergonya hagués quedat orfe, i com les vergonyes no poden viure orfes, no poden viure sense estar adherides a persones, la vergonya s'hagués acabat adherint a la persona equivocada. 

La més vulnerable. Nadenka Serkin. Quina calamitat!

Nadenka Serkin calla, i els anys van passant. I potser un dia es morirà, sense haver dit res. I ningú no sabrà mai res d'aquest secret que durant tota la vida va guardar Nadenka Serkin. Ningú no sabrà mai res d'aquest secret tan secret.

Històries russes: Vània

Vània tenia el cap endreçat, els papers endreçats, les paraules endreçades. Era una persona globalment seria, ordenada i metòdica. Si per exemple deia que tal any va passar allò, d'aquella manera i en aquell lloc, te'n podies refiar. Era una persona ponderada, amb poca tendència a la fantasia. I alhora també era una formiga, pel que fa a guardar documentació. De manera que entre la fiabilitat del seu cap i el rigor del seu arxiu material, Vània inspirava confiança.

Després, amb el pas del temps, Vània va perdre una mica del seu estricte rigor. Primer de manera imperceptible, després de manera més acusada. Un indici per aquí, un altre indici per allà; allò que abans sempre encaixava, llavors de vegades ja no encaixava del tot. De vegades potser semblava que faltava alguna dada. O les dades i l'opinió eren una sopa, amb els dos ingredients barrejats, i sense indicacions de les proporcions de cada un dels dos components.

Molta quantitat (moltes paraules) no és sempre millor, perquè si estalvies el gra i alhora ets generós amb la palla, el resultat és com un dia de batre a l'era, amb molta pols, els ulls irritats i poca visió. O dit d'una altra manera: a falta de rigor, els escreixos de floritures sovint només serveixen (o "tenen l'objectiu de servir"), per fer passar gat per conill. Vània cada vegada transmetia més aquesta incòmoda sensació.

Aquesta deriva, sobretot es notava quan el tema tractat era un tema "sensible" per a Vània, quan en relació amb aquell tema Vània tenia una preferència especial per una determinada versió. Un "gust previ" (una voluntat de consolidació d'un relat determinat), que podia no coincidir del tot, o gens, amb la realitat dels fets. Segurament Vània no se n'adonava, d'aquesta falta de rigor seu, però des de fora cada vegada cridava més l'atenció. El cas és que, en els punts de vista de Vània, cada cop hi havia més dedicació literària (per dir-ho d'una manera poètica), i menys precisió documentalista.

Hem dit que no ho feia amb mala intenció, però amb "una intenció" sí que ho feia, en fos ell més o menys conscient o inconscient. De vegades, aquesta intenció, si trobaves un fil i el podies estirar, la podies arribar a identificar. I llavors deies: "Caram amb en Vània, ja m'està engalipant un altre cop!" Perquè t'adonaves que l'objectiu final, primordial, de la seva intervenció era "aquell objectiu amagat", no verbalitzat.

De mica en mica també es va anar fent evident una altra característica de Vània. En aquells casos d'explicacions seves que per un motiu o un altre grinyolaven, era habitual, a continuació, la seva falta de costum (o de voluntat) de reconèixer les seves distorsions. En lloc d'aclarir-les, dissimulava.

Per exemple: després d'haver iniciat de vegades un relat poc o molt trampós, en el qual per una banda hi faltava realitat (la que ell volia ocultar, "però sense dir ni reconèixer que la volia ocultar"), i alhora per una altra banda hi sobraven encenalls, si llavors algú li qüestionava la seva actuació, era incapaç de reconèixer les seves "maniobres", la seva falta de rigor (en aquests casos, sovint optava per un silenci que probablement considerava digne, però que per molt silenciós que fos no tapava la manca de rigor -i d'honestedat- prèvia).

El resultat va ser, si més no per a algunes persones que no compartien els objectius i aquelles maneres de fer de Vània, que els seus criteris, les seves afirmacions, les seves dades, van deixar de tenir l'antiga fiabilitat. Perquè a partir de llavors, quan Vània deia alguna cosa, sempre calia pensar: Què hi ha de veritat i que hi ha d'inventat, adornat o ocultat, en això que diu ara Vània?

Històries russes: Igor, Nikita i Yuri

Igor parla amb Nikita. Nikita està preocupat, i Igor li dóna un consell. Un altre dia, Igor li explica a Yuri el consell que li ha donat a Nikita, i Yuri li diu que ell no és partidari de donar consells a ningú, que no li agrada ficar-se en la vida dels altres, que cadascú ja sap el que li convé. No li ho diu un cop, sinó dos o tres: Yuri vol que el seu criteri li quedi ben clar a Igor.

Igor li diu que cadascú és cadascú, i que a ell li sembla no només correcte, sinó també oportú, el que ha fet. Que tenen criteris diferents i cadascú actua segons els seus. I ho deixen aquí.

El que alhora pensa Igor, i no li diu a Yuri, és que ell, Yuri, en aquell cas sembla que no ha fet el que diu que sempre fa, no alliçonar. Perquè si ho hagués fet, davant de l'explicació de Igor sembla que hauria sigut més coherent que s'hagués quedat en silenci, de manera discreta, sense emetre cap judici. Guardar silenci, o dir només alguna cosa neutra, inexpressiva, com ara: "Ah, sí?"

En canvi, Yuri (pensa Igor) ha tingut molt interès en assenyalar que com fa les coses Igor no està bé. Fins i tot s'ha esforçat en subratllar-ho. I ho ha fet d'aquesta manera curiosa: afirmant que ell no és partidari de donar consells ni alliçonar

Després passen els dies. I més endavant Igor s'assabenta que el consell que li va donar a Nikita li va anar bé, ja que va contribuir, el consell, a què es pogués resoldre de manera prou satisfactòria allò que capficava a Nikita. I Igor se n'alegra.

D'altra banda, llavors Igor pensa que no tindria cap sentit que un dia li expliques a Yuri aquesta segona part. Bé, només en tindria si Igor tingués la pretensió d'alliçonar Yuri, però no és el cas. La motivació de Igor en aquesta història era només donar un cop de mà a Nikita, i un cop donat (que després fos efectiu, com va ser, és secundari, podria no haver-ho sigut), per a Igor el tema queda tancat. Perquè tal com li va dir a Yuri, cadascú és cadascú... 

Les nines russes

"La evaluación intelectual de nuestro comportamiento se parece pues al juego de las muñecas rusas. Las muñecas intermedias pueden ser inteligentísimas, pero de nada les vale si la muñeca madre es estúpida. De todo esto deduzco otro principio: Para evaluar la inteligencia de un comportamiento, tenemos que justificar previamente la jerarquía de marcos que establecemos, y evaluar desde el superior."

José Antonio Marina. La inteligencia fracasada (subtítol: Teoría y práctica de la estupidez). Anagrama, 2004 (p. 28)

Inici

Espai dedicat al recull de contes i relats russos. Traduïts per Olga Dubronovtxi i Joan Miraprim.