Aquesta història va passar a Sant Petersburg, durant el regnat del tsar Alexandre III (1845-1894).
Un dia, Vigor Vigoritx va anar a Sant Petersburg, a la casa on la seva àvia, Evania Evanovitx, passava uns dies, i li va dir que venia a buscar-la perquè havia d'anar a firmar uns papers.
La firma d'aquells papers implicava que Evania renunciava a uns drets patrimonials que el seu marit, mort anys abans, li havia concedit. De manera que li va recordar a Vigor quins eren els seus drets, i que no li semblava bé haver de firmar res. Però Vigor li va contestar, ja amb males maneres, que ella no era propietària de res ni tenia cap dret de cap tipus, i que tant si volia com si no volia, havia de firmar aquells papers. Un raonament i una exigència que evidentment eren contradictoris, ja que si Evania realment no hagués tingut drets, Vigor no l'hauria requerit perquè llavors firmés el que ell volia que firmés.
Evania no era una dona de caràcter, i a més ja era molt gran, estava cansada. No es va atrevir a oposar-se a les ordres de Vigor i, a contracor, va marxar amb ell i va acabar firmant allò que Vigor li havia dit que havia de firmar. Aquella firma afavoria sobretot a Vigor, però qui de fet havia decidit i organitzat aquella operació era el pare de Vigor, un dels fills d'Evania, el qual no reconeixia a la seva mare els drets que, per herència matrimonial, legalment li corresponien.
Al cap de pocs anys Evania va morir, i uns quants anys més tard, un dia Avrilia i Arsan parlaven de coses de la família. Avrilia també era filla d'Evania, i Arsan era fill d'una altra filla d'Evania, Octabina. Avrilia i Arsan van anar saltant d'una història familiar a una altra, i va ser així que Arsan va referir-se a allò que feia anys havia passat aquell dia entre Evania i Vigor.
Avrilia ho va negar, va dir-li a Arsan que allò no era veritat. I va afegir que ell, Arsan, sempre buscava les parts negatives de les persones, en aquell cas de Vigor. Que sempre feia el mateix.
A Arsan el va afectar sobretot la segona afirmació, perquè no considerava que ell es comportés així. Li va explicar a Avrilia que no era que ell busqués les parts conflictives de les persones, sinó que el que li agradava era completar els relats, sobretot si els relats només recollien una part de la realitat.
Li va posar diferents exemples, de diferents tipus, uns en què havia volgut aportar aspectes negatius que s'havien omès, i altres en què havia recordat aspectes positius que no s'havien tingut en compte. Li va dir que li agradava això, completar els relats, trobar les peces que poguessin faltar, fossin del tipus que fossin, favorables o desfavorables.
Va passar més temps, bastant. Un dia, Arsan, durant un dinar amb Septimitxi, germà seu, fill com ell d'Octabina, germana d'Avrilia, li va explicar la conversa de feia temps amb Avrilia, i la reacció d'ella.
Septimitxi llavors li va dir a Arsan que qui tenia raó era ell, i que per tant Avrilia no la tenia. Que ho podia dir perquè el dia que Vigor es va emportar l'àvia Evania a firmar aquells papers, resulta que ell, Septimitxi, era allí. Havia anat a passar una estona amb Evania, i va ser testimoni del que va passar, de tot: de l'exigència de Vígor, de les seves males maneres, i de la claudicació a contracor de l'àvia Evania. Tot va passar exactament, va dir, tal com Arsan havia explicat a Avrilia.
I encara va afegir una cosa més. Li va dir a Arsan que la mare d'ells, Octabina, germana d'Avrilia, aquell dia també hi era, també en va ser testimoni. I que després, les dues germanes va parlar del que havia passat. I que les dues van estar d'acord que, com que ja estava fet, i a més els imposava enfrontar-se al seu germà, el pare de Vigor, era millor deixar-ho còrrer. Que era molt trist, però que era preferible passar pàgina.
Amb les paraules de Septimitxi, Arsan es va sentir alleujat: el que ell li havia dit a Avrilia era correcte, era veritat. D'altra banda, també es va quedar una mica sorprès. Sorprès del fet que a Avrilia, segons semblava, se li hagués esborrat aquell episodi tan humiliant per a Evania, la seva mare, a la qual Avrilia sempre havia estimat molt. Era estrany. Però Arsan també va pensar que, tot plegat, no deixava de ser coherent. Perquè Avrilia alguna vegada ja li havia dit, explícitament, que ella, de les persones de la família, volia conservar-ne les millors versions. Si era possible, sense els eventuals episodis o facetes conflictius.
Arsan va pensar que cadascú podia conservar els records que volgués, és clar que sí. Reals, distorsionats o inventats. Però que sobretot en aquell cas, amb aquell oblit per part d'Avrilia, quedava ocultat aquell abús que s'havia comés amb Evania, la pròpia mare d'Avrilia (Octabina feia ja uns anys que també havia mort, com Evania).
Un abús més dels que Arsan sabia que, sobretot per temes patrimonials, de drets i diners, havia comès una part de la família amb l'àvia Evania.
Però de tot això ja fa molt temps, va passar al segle XIX, quan a Rússia regnava el tsar Alexandre III...
