Anushka, Yevdokiya i les altres

Eren deu germanes de mitjana edat. La més petita, Anushka, vivia lluny i tenia poca relació amb la família. No anava mai a les reunions familiars, d'una banda perquè no li venia de gust i, d'una altra, perquè des de Chukotka, on ella vivia, viatjar fins a Novosibirsk, on es reunien, era feixuc. I encara més quan plovia o gelava. De manera que a les reunions familiars es trobaven les altres germanes, amb els marits i els fills, sense Anushka.

Yevdokiya, una de les germanes, de tant en tant s'espolsava la mandra i anava a veure Anushka. Normalment era l'única germana que hi anava; que hi anés alguna altra podia passar, però era bastant excepcional.

Les germanes sabien que Yevdokiya de tant en tant feia aquestes visites a Anushka, i en alguna de les trobades familiars alguna li preguntava què sabia d'Anushka. Alguna, altres en general no. A Yevdokiya això l'estranyava, aquesta aparent falta d'interès per la germana absent. Li estranyava, a més, perquè les germanes sabien que, ella, de tant en tant, anava a veure Anushka.

Quan en una d'aquestes trobades familiars alguna germana li preguntava a Yevdokiya si sabia alguna cosa de Anushka, ella li ho deia, i si llavors n'hi demanava més detalls, si els sabia els hi donava. Però sempre segons si li preguntaven o no. Perquè no li semblava que fos ella, qui hagués de prendre la iniciativa d'informar (i menys encara d'insistir), en relació amb aquestes explicacions sobre Anushka.

Alguna vegada, Yevdokiya ho havia explicat a amigues seves, aquesta aparent falta d'interès de les seves germanes per Anushka, i les seves amigues també se n'havien estranyat. Tot i que alguna també li havia dit que, d'altra banda, era normal, perquè també passaven coses semblants a altres famílies russes, no només a la de Yevdokiya i Anushka.

Evania, Vigor i els records

Aquesta història va passar a Sant Petersburg, durant el regnat del tsar Alexandre III (1845-1894).

Un dia, Vigor Vigoritx va anar a Sant Petersburg, a la casa on la seva àvia, Evania Evanovitx, passava uns dies, i li va dir que venia a buscar-la perquè havia d'anar a firmar uns papers.

La firma d'aquells papers implicava que Evania renunciava a uns drets patrimonials que el seu marit, mort anys abans, li havia concedit. De manera que li va recordar a Vigor quins eren els seus drets, i que no li semblava bé haver de firmar res. Però Vigor li va contestar, ja amb males maneres, que ella no era propietària de res ni tenia cap dret de cap tipus, i que tant si volia com si no volia, havia de firmar aquells papers. Un raonament i una exigència que evidentment eren contradictoris, ja que si Evania realment no hagués tingut drets, Vigor no l'hauria requerit perquè llavors firmés el que ell volia que firmés.

Evania no era una dona de caràcter, i a més ja era molt gran, estava cansada. No es va atrevir a oposar-se a les ordres de Vigor i, a contracor, va marxar amb ell i va acabar firmant allò que Vigor li havia dit que havia de firmar. Aquella firma afavoria sobretot a Vigor, però qui de fet havia decidit i organitzat aquella operació era el pare de Vigor, un dels fills d'Evania, el qual no reconeixia a la seva mare els drets que, per herència matrimonial, legalment li corresponien.

Al cap de pocs anys Evania va morir, i uns quants anys més tard, un dia Avrilia i Arsan parlaven de coses de la família. Avrilia també era filla d'Evania, i Arsan era fill d'una altra filla d'Evania, Octabina. Avrilia i Arsan van anar saltant d'una història familiar  a una altra, i va ser així que Arsan va referir-se a allò que feia anys havia passat aquell dia entre Evania i Vigor. 

Avrilia ho va negar, va dir-li a Arsan que allò no era veritat. I va afegir que ell, Arsan, sempre buscava les parts negatives de les persones, en aquell cas de Vigor. Que sempre feia el mateix. 

A Arsan el va afectar sobretot la segona afirmació, perquè no considerava que ell es comportés així. Li va explicar a Avrilia que no era que ell busqués les parts conflictives de les persones, sinó que el que li agradava era completar els relats, sobretot si els relats només recollien una part de la realitat. 

Li va posar diferents exemples, de diferents tipus, uns en què havia volgut aportar aspectes negatius que s'havien omès, i altres en què havia recordat aspectes positius que no s'havien tingut en compte. Li va dir que li agradava això, completar els relats, trobar les peces que poguessin faltar, fossin del tipus que fossin, favorables o desfavorables.

Va passar més temps, bastant. Un dia, Arsan, durant un dinar amb Septimitxi, germà seu, fill com ell d'Octabina, germana d'Avrilia, li va explicar la conversa de feia temps amb Avrilia, i la reacció d'ella.

Septimitxi llavors li va dir a Arsan que qui tenia raó era ell, i que per tant Avrilia no la tenia. Que ho podia dir perquè el dia que Vigor es va emportar l'àvia Evania a firmar aquells papers, resulta que ell, Septimitxi, era allí. Havia anat a passar una estona amb Evania, i va ser testimoni del que va passar, de tot: de l'exigència de Vígor, de les seves males maneres, i de la claudicació a contracor de l'àvia Evania. Tot va passar exactament, va dir, tal com Arsan havia explicat a Avrilia.

I encara va afegir una cosa més. Li va dir a Arsan que la mare d'ells, Octabina, germana d'Avrilia, aquell dia també hi era, també en va ser testimoni. I que després, les dues germanes va parlar del que havia passat. I que les dues van estar d'acord que, com que ja estava fet, i a més els imposava enfrontar-se al seu germà, el pare de Vigor, era millor deixar-ho còrrer. Que era molt trist, però que era preferible passar pàgina.

Amb les paraules de Septimitxi, Arsan es va sentir alleujat: el que ell li havia dit a Avrilia era correcte, era veritat. D'altra banda, també es va quedar una mica sorprès. Sorprès del fet que a Avrilia, segons semblava, se li hagués esborrat aquell episodi tan humiliant per a Evania, la seva mare, a la qual Avrilia sempre havia estimat molt. Era estrany. Però Arsan també va pensar que, tot plegat, no deixava de ser coherent. Perquè Avrilia alguna vegada ja li havia dit, explícitament, que ella, de les persones de la família, volia conservar-ne les millors versions. Si era possible, sense els eventuals episodis o facetes conflictius.

Arsan va pensar que cadascú podia conservar els records que volgués, és clar que sí. Reals, distorsionats o inventats. Però que sobretot en aquell cas, amb aquell oblit per part d'Avrilia, quedava ocultat aquell abús que s'havia comés amb Evania, la pròpia mare d'Avrilia (Octabina feia ja uns anys que també havia mort, com Evania). 

Un abús més dels que Arsan sabia que, sobretot per temes patrimonials, de drets i diners, havia comès una part de la família amb l'àvia Evania. 

Però de tot això ja fa molt temps, va passar al segle XIX, quan a Rússia regnava el tsar Alexandre III...

Evgeniya i la benedicció

Aquests fets van passar a la Rússia Blanca, poc abans de la revolució bolxevic. Un dia, Iuri Iurievitx, un comerciant que gaudia d'una bona posició econòmica, va convidar a dinar els seus parents, a casa seva. Entre pares i fills de diferents matrimonis, eren molts. Quan van haver arribat tots, van seure a taula i, llavors, Evgeniya, una de les convidades, va dir que, tal com es feia sempre a casa dels avis, Konstantin i Yuliya Vladimirovitx, abans de començar beneiria la taula.

Després de dinar, Leonid, un altre dels parents convidats, en privat li va dir a Evgeniya que potser no era el més correcte, el que havia fet. Perquè encara que a casa dels avis, quan vivien, sempre es beneïa la taula, les famílies reunides aquell dia no totes conservaven el costum, perquè algunes havien deixat de ser creients (les idees revolucionàries i antireligioses bolxevics s'havien anat escampant de mica en mica per la societat russa). A més, era el cas, va afegir Leonid, que l'amfitrió, Iuri Iurievitx, era dels no creients. I tenint en compte que estaven a casa seva, aquella benedicció, sens dubte benintencionada, allí potser no tocava.

Evgeniya li va dir a Leonid que, abans de beneir la taula, ella havia dit això: "Si us sembla bé, beneiré la taula". I que ningú va fer cap comentari, de manera que va entendre que a tothom li semblava bé. Leonid li va contestar que era veritat, que ho havia dit, però que aquesta fórmula era una mica tramposa, una mica abusiva. Perquè potser a algú la benedicció no li semblava escaient, però alhora, potser no tenia ganes de dir-ho, per tal d'evitar el risc d'encetar, tal vegada, una controvèrsia incòmoda.

Y encara va afegir una última cosa, per tal de deixar més clar el seu punt de vista. Leonid va dir que hauria sigut diferent, si la trobada familiar hagués sigut a casa d'un dels parents que sí que eren creients. Ja que llavors, la iniciativa d'Evgeniya hauria pogut ser fins i tot un bonic detall de cara als amfitrions.

Evgeniya, tanmateix, va dir que ella ho veia d'una altra manera, que no trobava que hagués fet res incorrecte ni poc respectuós. I com que cadascú ja havia dit el que pensava, van deixar aquella conversa en aquell punt.

Un any després, en una altra convidada familiar organitzada un altre cop per Iuri Iurievitx, també a casa seva, Evgeniya va fer el mateix que la vegada anterior; va demanar silenci, va dir la mateixa frase prèvia de l'any anterior i, a continuació, va beneir la taula. Però aquesta vegada Leonid ja no li va fer cap comentari.

És clar, coses d'aquestes o semblants n'han passat tota la vida. Tant a la Rússia Blanca com a tot arreu. I de vegades encara segueix passant, malgrat el pas dels anys, de la revolució bolxevic, del posterior esfondrament absolut del projecte soviètic, de la puixança actual de la dictadura dels nous oligarques, i de tants i tants altres canvis de tota mena. 

Javelin Lermontov i Akim Akimitx

Javelin Lermontov de vegades escrivia petits articles a una revista local, poc llegida. Els seus articles eren sobre coses quotidianes, sobre persones que ell coneixia, o sobre escenes que veia pel carrer. Sovint, canviava els noms dels protagonistes, les ubicacions, les circumstàncies, per tal que no es pogués identificar amb facilitat la persona protagonista. Altres vegades no canviava els noms. Depenia. Segons a ell li semblava què era el més adequat en cada cas, o el més prudent. D'altra banda, com que no firmava els articles amb el seu nom, la majoria de la gent ignorava que ell n'era l'autor. 

Un dia, un conegut seu, Akim Akimitx, es va assabentar d'aquests entreteniments literaris de Javelin Lermontov. Llavors, Javelin Lermontov i Akim Akimitx estaven una mica distanciats, a causa de motius que podrien servir per explicar una altra història, però que ara no venen al cas.

Quan Akim Akimitx es va assabentar d'aquesta activitat de Javelin Lermontov va anar a l'hemeroteca, i va començar a repassar els articles que Javelin Lermontov havia publicat. No només els últims, sinó que en va anar buscant cada vegada de més antics. I entremig, en va trobar alguns que no li van agradar. I un dia, sense que vingués gaire a tomb de res, li va retreure a Javelin Lermontov que hagués escrit aquells articles.

Javelin Lermontov es va quedar bocabadat. Tant pels retrets que li va fer Akim Akimitx, com pel fet que Akim Akimitx s'hagués dedicat amb tant d'interès a aquella exhaustiva investigació a l'hemeroteca. Però malgrat la sorpresa, no va fer el més mínim intent de fer cap defensa d'aquells articles que ell havia escrit i que a Akim Akimitx no li havien agradat. Només li va dir que, encara que ell firmés els articles amb pseudònim, i encara que no expliqués gairebé a ningú que ell era l'autor d'aquells textos, ni s'avergonyia ni es penedia d'haver-los escrit. I que si, com llavors, algú descobria que ell n'era l'autor, no ho negava mai.

Iakova Iakovalevitx

Un dia de primavera Iakova Iakovalevitx va anar a dinar a casa de la seva cosina Gavrila, a San Petersburg. Només arribar, Iakova Iakovalevitx va dir a Gavrila i al seu marit que acabava de llegir un llibre sobre els monjos de clausura, i que havia quedat enlluernada. Els va dir que ells també l'havien de llegir, que segur que els agradaria.

Gavrila li va dir que, a ella, la vida dels monjos de clausura no li interessava gaire, de manera que no l'atreia llegir aquell llibre.

Iakova Iakovalevitx va insistir, va tornar a dir que l'haurien de llegir, que no havien de tenir prejudicis. Això dels prejudicis li ho va dir sobretot a Gavrila, perquè a la família no era cap secret, que ella no era creien. I llavors Gavrila li va contestar que no era una qüestió de prejudicis, sinó de falta d'interès. I va afegir que, encara que ella no fos creient, les vides d'alguns frares i monjos sí que li semblaven interessants, però no perquè fossin frares o monjos, sinó per la seva dedicació, quan era el cas, a activitats socials. Cosa que, òbviament, va dir, no podien fer els monjos de clausura, tancats sempre als seus monestirs.

Malgrat aquesta explicació, Iakova Iakovalevitx va tornar a insistir. I Gavrila ja es va començar a impacientar, i a penedir-se d'haver-la convidat a dinar. Llavors, per tal de mirar de resoldre aquella incòmoda situació, li va dir a Iakova Iakovalevitx que potser era millor que no parlessin més d'aquell tema, ja que no els portava enlloc. Que si a ella l'atreia el món de les vides de clausura i, en canvi, a ella no, doncs que no passava res: era una qüestió de gustos i no era necessari donar-hi més voltes.

Tot i aquesta explicació, Iakova Iakovalevitx encara va insistir un cop més. I llavors Gavrila, ja cansada, esgotada la seva paciència, molt seriosa, li va dir que s'estava passant de la ratlla, que ja n'hi havia prou.

Iakova Iakovalevitx es va quedar callada. Gavrila i el seu marit també. Es va fer un silenci tens, que va durar una bona estona. Fins que Gavrila, tímidament, va treure un altre tema de conversa. I llavors, de mica en mica, parlant d'altres coses, la tensió va anar minvant. I al final van acabar parlant els tres amb tota naturalitat i facilitat, ja sense cap tibantor, fins i tot fent algunes bromes.

Abans de marxar, Iakova Iakovalevitx va dir que sentia el que havia passat. Que ja sabien que un fill seu tenia pensat fer-se monjo de clausura. Que ella, com que també era una persona religiosa, ho entenia, perquè a més veia que el seu fill estava molt content i il.lusionat, amb la perspectiva de fer-se monjo: havia descobert la seva vocació. Però que ella sabia que la relació entre els dos quedaria molt limitada, quan entrés al monestir, i que això, com a mare, encara li costava d'assumir. I que com que encara estava fent aquest procés d'acceptació, era com si necessités que tothom l'hagués de compartir, ja que així ella es podia sentit més acompanyada, més segura. I que era per això, que quan algú li deia el que Gavrila li havia dit, tenia tendència a insistir, segurament més enllà del que seria assenyat.

Gavrila i el seu marit ja ho sabien, que el fill de Iakova Iakovalevitx es volia fer monjo de clausura, i entenien bé el que acabava d'explicar Iakova Iakovalevitx. Ho sabien i ho entenien. Però Gavrila li va dir a Iakova Iakovalevitx que, si actuava d'aquella manera tant insistent, invasiva, amb la voluntat de convèncer, de fer apostolat sobre les bondats de la vida de clausura, era perillós. Perquè, en segons quines cases, es podia fer pesada. I això de vegades podia complicar les relacions.

És clar, aquestes històries de monjos de clausura són antigues, avui sonen una mica estranyes, però llavors, en els temps de Gavrila i Iakova Iakovalevitx, a Rússia eren més habituals. 

Les cartes de Tatiana

A Tatiana li agradava escriure cartes als seus parents, i ho feia sovint. Una vegada en va escriure una a la seva germana Varinka, que va encapçalar recordant el pare mort feia uns anys. La referència al pare era telegràfica, una frase curta, sis paraules que ni tan sols omplien una línia. I a continuació, sense més preàmbuls, començava una explicació que no tenia res a veure amb la mort del pare, una explicació sobre un projecte laboral que tenia entre mans Tatiana. 

Era una explicació llarga, amb tota mena de detalls, sobre un tema que a Varinka li interessava molt poc, per no dir que gens. Alhora, com que a Tatiana li havia semblat que l'explicació de la carta potser no era suficient, prou exhaustiva, a la carta hi havia adjuntat còpies de documents sobre aquell projecte, uns papers que l'única possible utilitat, per a Varinka, era que els seus fills alguna estona en fessin alguna figura de papiroflèxia. 

Tatiana no era capaç d'adonar-se de la realitat. És a dir, que allò que per a ella era tan important, i que explicava de manera tan detallada, en general a la gent li interessava molt poc. I a Varinka, encara menys.

Nina, una altra germana de Tatiana i Varinka, quan parlava amb algú de la família de les cartes de Tatiana (eren famoses, les cartes de Tatiana), de vegades deia que Tatiana era una mena d'extraterrestre, que era com si visqués en una altra galàxia, amb poc contacte amb la realitat, a causa del seu distanciament físic, conceptual i galàctic.

Però bé, d'aquesta història de Tatiana i Varinka ja fa molt temps, és una història russa antiga. I és que a Rússia hi havia, i segurament encara hi ha, gent bastant peculiar... gairebé tan peculiar i pintoresca, segurament, com la gent que viu per tot arreu, també ara aquí, entre nosaltres.

Navàlia i Valentín

Navàlia Seidorovnic disposava d'un petit patrimoni, quan el seu marit va morir. Aquella estabilitat econòmica li va permetre, llavors, seguir-se dedicant a allò que li agradava, l'estudi de la història, la lectura en general i l'escriptura. 

Un tema històric que li interessava de manera especial era l'origen de la seva família, i les diferents branques que s'havien anat formant al llarg de generacions a partir del més remot Seidorovnic que ella va poder identificar, Mikhail Seidorovnic, un home que va viure a finals del segle XVIII, a una petita ciutat a tres dies de diligència d'on vivia llavors Navàlia.

Navàlia Seidorovnic es va agafar amb tant interès aquella feina de genealogia familiar i de recopilació de dades i anècdotes sobre els Seidorovnic, tant antics com contemporanis, que veient el volum de documentació que anava acumulant, la va començar a ordenar de manera sistemàtica. Després, de tant en tant en va anar fent imprimir uns opuscles, que llavors repartia, sobretot, entre els diferents Seidorovnic que coneixia. Li agradava molt, aquesta activitat investigadora i divulgadora sobre els Seidorovnic.

Navàlia no era l'única Seidorovnic que havia investigat sobre els Seidorovnic. Valentín, un cosí seu, també havia fet algunes investigacions. El curiós era que Navàlia no feia mai cap referència a les troballes del seu cosí, tot i que n'estava al cas. 

Valentín ho trobava curiós, una mica estrany. Però Valentín era una persona discreta, i tot i que tenia la seva teoria sobre els motius de Navàlia per silenciar les seves aportacions a la història familiar, preferia no comentar-ho amb ningú. Només s'ho comentava ell mateix: "Mira que és peculiar, la cosina Navàlia".