Evgeniya i la benedicció

Aquests fets van passar a la Rússia Blanca, poc abans de la revolució bolxevic. Un dia, Iuri Iurievitx, un comerciant que gaudia d'una bona posició econòmica, va convidar a dinar els seus parents, a casa seva. Entre pares i fills de diferents matrimonis, eren molts. Quan van haver arribat tots, van seure a taula i, llavors, Evgeniya, una de les convidades, va dir que, tal com es feia sempre a casa dels avis, Konstantin i Yuliya Vladimirovitx, abans de començar beneiria la taula.

Després de dinar, Leonid, un altre dels parents convidats, en privat li va dir a Evgeniya que potser no era el més correcte, el que havia fet. Perquè encara que a casa dels avis, quan vivien, sempre es beneïa la taula, les famílies reunides aquell dia no totes conservaven el costum, perquè algunes havien deixat de ser creients (les idees revolucionàries i antireligioses bolxevics s'havien anat escampant de mica en mica per la societat russa). A més, era el cas, va afegir Leonid, que l'amfitrió, Iuri Iurievitx, era dels no creients. I tenint en compte que estaven a casa seva, aquella benedicció, sens dubte benintencionada, allí potser no tocava.

Evgeniya li va dir a Leonid que, abans de beneir la taula, ella havia dit això: "Si us sembla bé, beneiré la taula". I que ningú va fer cap comentari, de manera que va entendre que a tothom li semblava bé. Leonid li va contestar que era veritat, que ho havia dit, però que aquesta fórmula era una mica tramposa, una mica abusiva. Perquè potser a algú la benedicció no li semblava escaient, però alhora, potser no tenia ganes de dir-ho, per tal d'evitar el risc d'encetar, tal vegada, una controvèrsia incòmoda.

Y encara va afegir una última cosa, per tal de deixar més clar el seu punt de vista. Leonid va dir que hauria sigut diferent, si la trobada familiar hagués sigut a casa d'un dels parents que sí que eren creients. Ja que llavors, la iniciativa d'Evgeniya hauria pogut ser fins i tot un bonic detall de cara als amfitrions.

Evgeniya, tanmateix, va dir que ella ho veia d'una altra manera, que no trobava que hagués fet res incorrecte ni poc respectuós. I com que cadascú ja havia dit el que pensava, van deixar aquella conversa en aquell punt.

Un any després, en una altra convidada familiar organitzada un altre cop per Iuri Iurievitx, també a casa seva, Evgeniya va fer el mateix que la vegada anterior; va demanar silenci, va dir la mateixa frase prèvia de l'any anterior i, a continuació, va beneir la taula. Però aquesta vegada Leonid ja no li va fer cap comentari.

És clar, coses d'aquestes o semblants n'han passat tota la vida. Tant a la Rússia Blanca com a tot arreu. I de vegades encara segueix passant, malgrat el pas dels anys, de la revolució bolxevic, del posterior esfondrament absolut del projecte soviètic, de la puixança actual de la dictadura dels nous oligarques, i de tants i tants altres canvis de tota mena. 

Javelin Lermontov i Akim Akimitx

Javelin Lermontov de vegades escrivia petits articles a una revista local, poc llegida. Els seus articles eren sobre coses quotidianes, sobre persones que ell coneixia, o sobre escenes que veia pel carrer. Sovint, canviava els noms dels protagonistes, les ubicacions, les circumstàncies, per tal que no es pogués identificar amb facilitat la persona protagonista. Altres vegades no canviava els noms. Depenia. Segons a ell li semblava què era el més adequat en cada cas, o el més prudent. D'altra banda, com que no firmava els articles amb el seu nom, la majoria de la gent ignorava que ell n'era l'autor. 

Un dia, un conegut seu, Akim Akimitx, es va assabentar d'aquests entreteniments literaris de Javelin Lermontov. Llavors, Javelin Lermontov i Akim Akimitx estaven una mica distanciats, a causa de motius que podrien servir per explicar una altra història, però que ara no venen al cas.

Quan Akim Akimitx es va assabentar d'aquesta activitat de Javelin Lermontov va anar a l'hemeroteca, i va començar a repassar els articles que Javelin Lermontov havia publicat. No només els últims, sinó que en va anar buscant cada vegada de més antics. I entremig, en va trobar alguns que no li van agradar. I un dia, sense que vingués gaire a tomb de res, li va retreure a Javelin Lermontov que hagués escrit aquells articles.

Javelin Lermontov es va quedar bocabadat. Tant pels retrets que li va fer Akim Akimitx, com pel fet que Akim Akimitx s'hagués dedicat amb tant d'interès a aquella exhaustiva investigació a l'hemeroteca. Però malgrat la sorpresa, no va fer el més mínim intent de fer cap defensa d'aquells articles que ell havia escrit i que a Akim Akimitx no li havien agradat. Només li va dir que, encara que ell firmés els articles amb pseudònim, i encara que no expliqués gairebé a ningú que ell era l'autor d'aquells textos, ni s'avergonyia ni es penedia d'haver-los escrit. I que si, com llavors, algú descobria que ell n'era l'autor, no ho negava mai.

Iakova Iakovalevitx

Un dia de primavera Iakova Iakovalevitx va anar a dinar a casa de la seva cosina Gavrila, a San Petersburg. Només arribar, Iakova Iakovalevitx va dir a Gavrila i al seu marit que acabava de llegir un llibre sobre els monjos de clausura, i que havia quedat enlluernada. Els va dir que ells també l'havien de llegir, que segur que els agradaria.

Gavrila li va dir que, a ella, la vida dels monjos de clausura no li interessava gaire, de manera que no l'atreia llegir aquell llibre.

Iakova Iakovalevitx va insistir, va tornar a dir que l'haurien de llegir, que no havien de tenir prejudicis. Això dels prejudicis li ho va dir sobretot a Gavrila, perquè a la família no era cap secret, que ella no era creien. I llavors Gavrila li va contestar que no era una qüestió de prejudicis, sinó de falta d'interès. I va afegir que, encara que ella no fos creient, les vides d'alguns frares i monjos sí que li semblaven interessants, però no perquè fossin frares o monjos, sinó per la seva dedicació, quan era el cas, a activitats socials. Cosa que, òbviament, va dir, no podien fer els monjos de clausura, tancats sempre als seus monestirs.

Malgrat aquesta explicació, Iakova Iakovalevitx va tornar a insistir. I Gavrila ja es va començar a impacientar, i a penedir-se d'haver-la convidat a dinar. Llavors, per tal de mirar de resoldre aquella incòmoda situació, li va dir a Iakova Iakovalevitx que potser era millor que no parlessin més d'aquell tema, ja que no els portava enlloc. Que si a ella l'atreia el món de les vides de clausura i, en canvi, a ella no, doncs que no passava res: era una qüestió de gustos i no era necessari donar-hi més voltes.

Tot i aquesta explicació, Iakova Iakovalevitx encara va insistir un cop més. I llavors Gavrila, ja cansada, esgotada la seva paciència, molt seriosa, li va dir que s'estava passant de la ratlla, que ja n'hi havia prou.

Iakova Iakovalevitx es va quedar callada. Gavrila i el seu marit també. Es va fer un silenci tens, que va durar una bona estona. Fins que Gavrila, tímidament, va treure un altre tema de conversa. I llavors, de mica en mica, parlant d'altres coses, la tensió va anar minvant. I al final van acabar parlant els tres amb tota naturalitat i facilitat, ja sense cap tibantor, fins i tot fent algunes bromes.

Abans de marxar, Iakova Iakovalevitx va dir que sentia el que havia passat. Que ja sabien que un fill seu tenia pensat fer-se monjo de clausura. Que ella, com que també era una persona religiosa, ho entenia, perquè a més veia que el seu fill estava molt content i il.lusionat, amb la perspectiva de fer-se monjo: havia descobert la seva vocació. Però que ella sabia que la relació entre els dos quedaria molt limitada, quan entrés al monestir, i que això, com a mare, encara li costava d'assumir. I que com que encara estava fent aquest procés d'acceptació, era com si necessités que tothom l'hagués de compartir, ja que així ella es podia sentit més acompanyada, més segura. I que era per això, que quan algú li deia el que Gavrila li havia dit, tenia tendència a insistir, segurament més enllà del que seria assenyat.

Gavrila i el seu marit ja ho sabien, que el fill de Iakova Iakovalevitx es volia fer monjo de clausura, i entenien bé el que acabava d'explicar Iakova Iakovalevitx. Ho sabien i ho entenien. Però Gavrila li va dir a Iakova Iakovalevitx que, si actuava d'aquella manera tant insistent, invasiva, amb la voluntat de convèncer, de fer apostolat sobre les bondats de la vida de clausura, era perillós. Perquè, en segons quines cases, es podia fer pesada. I això de vegades podia complicar les relacions.

És clar, aquestes històries de monjos de clausura són antigues, avui sonen una mica estranyes, però llavors, en els temps de Gavrila i Iakova Iakovalevitx, a Rússia eren més habituals. 

Les cartes de Tatiana

A Tatiana li agradava escriure cartes als seus parents, i ho feia sovint. Una vegada en va escriure una a la seva germana Varinka, que va encapçalar recordant el pare mort feia uns anys. La referència al pare era telegràfica, una frase curta, sis paraules que ni tan sols omplien una línia. I a continuació, sense més preàmbuls, començava una explicació que no tenia res a veure amb la mort del pare, una explicació sobre un projecte laboral que tenia entre mans Tatiana. 

Era una explicació llarga, amb tota mena de detalls, sobre un tema que a Varinka li interessava molt poc, per no dir que gens. Alhora, com que a Tatiana li havia semblat que l'explicació de la carta potser no era suficient, prou exhaustiva, a la carta hi havia adjuntat còpies de documents sobre aquell projecte, uns papers que l'única possible utilitat, per a Varinka, era que els seus fills alguna estona en fessin alguna figura de papiroflèxia. 

Tatiana no era capaç d'adonar-se de la realitat. És a dir, que allò que per a ella era tan important, i que explicava de manera tan detallada, en general a la gent li interessava molt poc. I a Varinka, encara menys.

Nina, una altra germana de Tatiana i Varinka, quan parlava amb algú de la família de les cartes de Tatiana (eren famoses, les cartes de Tatiana), de vegades deia que Tatiana era una mena d'extraterrestre, que era com si visqués en una altra galàxia, amb poc contacte amb la realitat, a causa del seu distanciament físic, conceptual i galàctic.

Però bé, d'aquesta història de Tatiana i Varinka ja fa molt temps, és una història russa antiga. I és que a Rússia hi havia, i segurament encara hi ha, gent bastant peculiar... gairebé tan peculiar i pintoresca, segurament, com la gent que viu per tot arreu, també ara aquí, entre nosaltres.

Navàlia i Valentín

Navàlia Seidorovnic disposava d'un petit patrimoni, quan el seu marit va morir. Aquella estabilitat econòmica li va permetre, llavors, seguir-se dedicant a allò que li agradava, l'estudi de la història, la lectura en general i l'escriptura. 

Un tema històric que li interessava de manera especial era l'origen de la seva família, i les diferents branques que s'havien anat formant al llarg de generacions a partir del més remot Seidorovnic que ella va poder identificar, Mikhail Seidorovnic, un home que va viure a finals del segle XVIII, a una petita ciutat a tres dies de diligència d'on vivia llavors Navàlia.

Navàlia Seidorovnic es va agafar amb tant interès aquella feina de genealogia familiar i de recopilació de dades i anècdotes sobre els Seidorovnic, tant antics com contemporanis, que veient el volum de documentació que anava acumulant, la va començar a ordenar de manera sistemàtica. Després, de tant en tant en va anar fent imprimir uns opuscles, que llavors repartia, sobretot, entre els diferents Seidorovnic que coneixia. Li agradava molt, aquesta activitat investigadora i divulgadora sobre els Seidorovnic.

Navàlia no era l'única Seidorovnic que havia investigat sobre els Seidorovnic. Valentín, un cosí seu, també havia fet algunes investigacions. El curiós era que Navàlia no feia mai cap referència a les troballes del seu cosí, tot i que n'estava al cas. 

Valentín ho trobava curiós, una mica estrany. Però Valentín era una persona discreta, i tot i que tenia la seva teoria sobre els motius de Navàlia per silenciar les seves aportacions a la història familiar, preferia no comentar-ho amb ningú. Només s'ho comentava ell mateix: "Mira que és peculiar, la cosina Navàlia".

Laurenka, Silvània i Petrov Petrovitx

Fa molts anys, Laurenka, per motius que no venen al cas, se'n va anar a viure a l'altra punta de Rússia, molt lluny de Kazan, d'on era originària. A partir de llavors, una o dues vegades a l'any anava de visita a Kazan, on hi havia la majoria dels seus parents, i llavors procurava visitar-los a tots.

Abans d'un d'aquests viatges, va enviar una carta a Silvània, una de les seves germanes, tot proposant-li de quedar un dia, per tal de xerrar una estona. Però Silvània li va contestar la carta dient-li que potser no era necessari que quedessin, que de fet a ella més aviat li feia mandra, perquè les trobades de les dues en general no li aportaven gaire cosa, a causa dels diferents interessos de cada una.

Laurenka, abans d'emprendre el viatge, encara va tenir temps de contestar a Silvània, i li va dir que d'acord, que no passava res.

Uns dies després Laurenka ja estava a Kazan, i va començar la seva habitual roda de visites per casa dels familiars. Llavors va escaure's que, per casualitat, Silvània va parlar amb Petrov Petrovitx, un germà del pare de Laurenka i Silvània. I parlant parlant, Petrov Petrovitx li va dir a Silvània que estava molest amb Laurenka, perquè de manera subtil Laurenka s'havia convidat ella mateixa a dinar a casa seva, un dia en què ell ja tenia un altre convidat, i amb el qual havia previst dinar sols, per tal de poder parlar de les seves coses. I Petrov Petrovitx no es va atrevir a dir-li a Laurenka que no.

I no es va acabar aquí, va afegir Petrov Petrovitx. Perquè a continuació, el dia abans del dinar, Laurenka li va dir que què li semblava, si també convidava a Silvània, i així estarien tots junts. I que també podria venir una altra germana amb el marit i els fills.

Petrov Petrovitx va dir-li a Silvània que no s'ho podia creure, que es va sentir assetjat i manipulat per Laurenka, molt. I que tot i les seves poques ganes d'adoptar actituds rotundes, llavors li va dir a Laurenka que no. Però no li va dir la veritat principal: que estava disgustat i que se sentia manipulat, això no es va atrevir a dir-li-ho. Només li va dir que tanta gent era molta feina, i que ell ja tenia una edat i li feia mandra tants tràfecs.

Petrov Petrovitx i Silvània es van anar explicant les seves respectives històries amb Laurenka. I van coincidir que els comportaments com els de Laurenka en aquell cas eren molt emprenyatius, perquè et fan sentir malament: et situen en posicions incòmodes i t'obliguen a reaccionar negant peticions que, qui te les formula, si hagués tingut una mica de seny i de respecte, ja no te les hauria formulat.

Al final, al dinar de Petrov Petrovitx i el seu amic, també hi va anar Laurenka, però ningú més. És clar, Laurenka va acabar anant-hi perquè va ser incapaç d'adonar-se que ella, allí, aquell dia, no hi feia res. Que s'hi havia convidat sola. Que sobrava: falta de suc de cervell, va pensa Silvània.

D'altra banda, el cert és que Petrov Petrovitx era una persona molt acollidora i familiar, i no tenia cap inconvenient  en rebre a la seva neboda Laurenka a casa seva. Fins i tot li agrada que hi anés. Però un dia que a ell li anés bé. El que l'irritava, li va dir a Silvània, eren les manipulacions i la falta de sensibilitat de Laurenka.

Amb aquesta conversa amb Petrov Petrovitx, Silvània es va entristir. Perquè sabia que Petrov Petrovitx era molt sensible, i que li costava molt dir que no a qui fos. Sabia el malament que s'ho passava, quan es trobava en situacions d'aquestes, tant si deia que no, com si deia que sí i, llavors, li tocava empassar-se el que voldria no haver-se d'empassar.

Boris, Vladimir i l'arxiu

Un dia, mentre bevien vodka a una taverna i a fora nevava, Boris i Vladimir van recordar un episodi d'anys enrere en el qual hi vavien estat implicats els dos, a més d'Aliostxa, un amic comú.

Boris va explicar el que ell en recordava, i després ho va fer Vladimir. I van veure, amb sorpresa, que el record de l'un i de l'altre eren bastant diferents. 

Boris li va dir a Vladimir que segurament era normal, que els records fossin poc o molt diferents, ja que havia passat molt de temps. I Vladimir va dir que sí, que era comprensible, perquè a més els records no són fotos fixes i inalterables d'uns fets, sinó imatges assimilades a través dels filtres subjectius de cadascú. I alhora són inestables, a causa del peculiar funcionament del cervell, que pot modificar de manera conscient un record.

Vladimir, a continuació, va afegir que, en aquell cas concret, resultava que ell, a més dels seus records, també tenia documentació que avalava la seva versió: les cartes que llavors s'havien escrit entre ells, de les quals en guardava tant les rebudes com còpies de les enviades. Unes cartes que contradeien el relat que llavors defensava Boris. I alhora va afegir que també guardava les cartes d'Aliostxa relacionades amb aquell episodi, i que el contingut d'aquelles cartes també avalaven el relat dels fets que ell, Vladimir, defensava.

Després d'aquelles explicacions de Vladimir, Boris es va quedar un moment parat, sense dir res. A continuació, de manera pausada, va dir que de tot allò feia molts anys, i que ell no en guardava cap carta, que aquest costum de guardar papers no el tenia. No es va plantejar la possibilitat d'avaluar si podia tenir algun sentit, que revisés el seu relat i el seu record sobre aquell episodi concret. El que va fer va ser desviar la conversa cap a altres temes.

Vladimir se'l va mirar sorprès. Però no va dir res, perquè va intuir que no seria de cap utilitat. I van seguir bevent gotets de vodka, parlant d'altres coses, fins que es van acabar l'ampolla. Llavors, cadascú amb les solapes dels seus gruixuts abrics alçades, amb els gorros ben calats i les mans a les butxaques, pels carrers nevats van tornar cap a les seves respectives cases.