Anushka, Yevdokiya i les altres

Eren deu germanes de mitjana edat. La més petita, Anushka, vivia lluny i tenia poca relació amb la família. No anava mai a les reunions familiars, d'una banda perquè no li venia de gust i, d'una altra, perquè des de Chukotka, on ella vivia, viatjar fins a Novosibirsk, on es reunien, era feixuc. I encara més quan plovia o gelava. De manera que a les reunions familiars es trobaven les altres germanes, amb els marits i els fills, sense Anushka.

Yevdokiya, una de les germanes, de tant en tant s'espolsava la mandra i anava a veure Anushka. Normalment era l'única germana que hi anava; que hi anés alguna altra podia passar, però era bastant excepcional.

Les germanes sabien que Yevdokiya de tant en tant feia aquestes visites a Anushka, i en alguna de les trobades familiars alguna li preguntava què sabia d'Anushka. Alguna, altres en general no. A Yevdokiya això l'estranyava, aquesta aparent falta d'interès per la germana absent. Li estranyava, a més, perquè les germanes sabien que, ella, de tant en tant, anava a veure Anushka.

Quan en una d'aquestes trobades familiars alguna germana li preguntava a Yevdokiya si sabia alguna cosa de Anushka, ella li ho deia, i si llavors n'hi demanava més detalls, si els sabia els hi donava. Però sempre segons si li preguntaven o no. Perquè no li semblava que fos ella, qui hagués de prendre la iniciativa d'informar (i menys encara d'insistir), en relació amb aquestes explicacions sobre Anushka.

Alguna vegada, Yevdokiya ho havia explicat a amigues seves, aquesta aparent falta d'interès de les seves germanes per Anushka, i les seves amigues també se n'havien estranyat. Tot i que alguna també li havia dit que, d'altra banda, era normal, perquè també passaven coses semblants a altres famílies russes, no només a la de Yevdokiya i Anushka.

Evania, Vigor i els records

Aquesta història va passar a Sant Petersburg, durant el regnat del tsar Alexandre III (1845-1894).

Un dia, Vigor Vigoritx va anar a Sant Petersburg, a la casa on la seva àvia, Evania Evanovitx, passava uns dies, i li va dir que venia a buscar-la perquè havia d'anar a firmar uns papers.

La firma d'aquells papers implicava que Evania renunciava a uns drets patrimonials que el seu marit, mort anys abans, li havia concedit. De manera que li va recordar a Vigor quins eren els seus drets, i que no li semblava bé haver de firmar res. Però Vigor li va contestar, ja amb males maneres, que ella no era propietària de res ni tenia cap dret de cap tipus, i que tant si volia com si no volia, havia de firmar aquells papers. Un raonament i una exigència que evidentment eren contradictoris, ja que si Evania realment no hagués tingut drets, Vigor no l'hauria requerit perquè llavors firmés el que ell volia que firmés.

Evania no era una dona de caràcter, i a més ja era molt gran, estava cansada. No es va atrevir a oposar-se a les ordres de Vigor i, a contracor, va marxar amb ell i va acabar firmant allò que Vigor li havia dit que havia de firmar. Aquella firma afavoria sobretot a Vigor, però qui de fet havia decidit i organitzat aquella operació era el pare de Vigor, un dels fills d'Evania, el qual no reconeixia a la seva mare els drets que, per herència matrimonial, legalment li corresponien.

Al cap de pocs anys Evania va morir, i uns quants anys més tard, un dia Avrilia i Arsan parlaven de coses de la família. Avrilia també era filla d'Evania, i Arsan era fill d'una altra filla d'Evania, Octabina. Avrilia i Arsan van anar saltant d'una història familiar  a una altra, i va ser així que Arsan va referir-se a allò que feia anys havia passat aquell dia entre Evania i Vigor. 

Avrilia ho va negar, va dir-li a Arsan que allò no era veritat. I va afegir que ell, Arsan, sempre buscava les parts negatives de les persones, en aquell cas de Vigor. Que sempre feia el mateix. 

A Arsan el va afectar sobretot la segona afirmació, perquè no considerava que ell es comportés així. Li va explicar a Avrilia que no era que ell busqués les parts conflictives de les persones, sinó que el que li agradava era completar els relats, sobretot si els relats només recollien una part de la realitat. 

Li va posar diferents exemples, de diferents tipus, uns en què havia volgut aportar aspectes negatius que s'havien omès, i altres en què havia recordat aspectes positius que no s'havien tingut en compte. Li va dir que li agradava això, completar els relats, trobar les peces que poguessin faltar, fossin del tipus que fossin, favorables o desfavorables.

Va passar més temps, bastant. Un dia, Arsan, durant un dinar amb Septimitxi, germà seu, fill com ell d'Octabina, germana d'Avrilia, li va explicar la conversa de feia temps amb Avrilia, i la reacció d'ella.

Septimitxi llavors li va dir a Arsan que qui tenia raó era ell, i que per tant Avrilia no la tenia. Que ho podia dir perquè el dia que Vigor es va emportar l'àvia Evania a firmar aquells papers, resulta que ell, Septimitxi, era allí. Havia anat a passar una estona amb Evania, i va ser testimoni del que va passar, de tot: de l'exigència de Vígor, de les seves males maneres, i de la claudicació a contracor de l'àvia Evania. Tot va passar exactament, va dir, tal com Arsan havia explicat a Avrilia.

I encara va afegir una cosa més. Li va dir a Arsan que la mare d'ells, Octabina, germana d'Avrilia, aquell dia també hi era, també en va ser testimoni. I que després, les dues germanes va parlar del que havia passat. I que les dues van estar d'acord que, com que ja estava fet, i a més els imposava enfrontar-se al seu germà, el pare de Vigor, era millor deixar-ho còrrer. Que era molt trist, però que era preferible passar pàgina.

Amb les paraules de Septimitxi, Arsan es va sentir alleujat: el que ell li havia dit a Avrilia era correcte, era veritat. D'altra banda, també es va quedar una mica sorprès. Sorprès del fet que a Avrilia, segons semblava, se li hagués esborrat aquell episodi tan humiliant per a Evania, la seva mare, a la qual Avrilia sempre havia estimat molt. Era estrany. Però Arsan també va pensar que, tot plegat, no deixava de ser coherent. Perquè Avrilia alguna vegada ja li havia dit, explícitament, que ella, de les persones de la família, volia conservar-ne les millors versions. Si era possible, sense els eventuals episodis o facetes conflictius.

Arsan va pensar que cadascú podia conservar els records que volgués, és clar que sí. Reals, distorsionats o inventats. Però que sobretot en aquell cas, amb aquell oblit per part d'Avrilia, quedava ocultat aquell abús que s'havia comés amb Evania, la pròpia mare d'Avrilia (Octabina feia ja uns anys que també havia mort, com Evania). 

Un abús més dels que Arsan sabia que, sobretot per temes patrimonials, de drets i diners, havia comès una part de la família amb l'àvia Evania. 

Però de tot això ja fa molt temps, va passar al segle XIX, quan a Rússia regnava el tsar Alexandre III...

Evgeniya i la benedicció

Aquests fets van passar a la Rússia Blanca, poc abans de la revolució bolxevic. Un dia, Iuri Iurievitx, un comerciant que gaudia d'una bona posició econòmica, va convidar a dinar els seus parents, a casa seva. Entre pares i fills de diferents matrimonis, eren molts. Quan van haver arribat tots, van seure a taula i, llavors, Evgeniya, una de les convidades, va dir que, tal com es feia sempre a casa dels avis, Konstantin i Yuliya Vladimirovitx, abans de començar beneiria la taula.

Després de dinar, Leonid, un altre dels parents convidats, en privat li va dir a Evgeniya que potser no era el més correcte, el que havia fet. Perquè encara que a casa dels avis, quan vivien, sempre es beneïa la taula, les famílies reunides aquell dia no totes conservaven el costum, perquè algunes havien deixat de ser creients (les idees revolucionàries i antireligioses bolxevics s'havien anat escampant de mica en mica per la societat russa). A més, era el cas, va afegir Leonid, que l'amfitrió, Iuri Iurievitx, era dels no creients. I tenint en compte que estaven a casa seva, aquella benedicció, sens dubte benintencionada, allí potser no tocava.

Evgeniya li va dir a Leonid que, abans de beneir la taula, ella havia dit això: "Si us sembla bé, beneiré la taula". I que ningú va fer cap comentari, de manera que va entendre que a tothom li semblava bé. Leonid li va contestar que era veritat, que ho havia dit, però que aquesta fórmula era una mica tramposa, una mica abusiva. Perquè potser a algú la benedicció no li semblava escaient, però alhora, potser no tenia ganes de dir-ho, per tal d'evitar el risc d'encetar, tal vegada, una controvèrsia incòmoda.

Y encara va afegir una última cosa, per tal de deixar més clar el seu punt de vista. Leonid va dir que hauria sigut diferent, si la trobada familiar hagués sigut a casa d'un dels parents que sí que eren creients. Ja que llavors, la iniciativa d'Evgeniya hauria pogut ser fins i tot un bonic detall de cara als amfitrions.

Evgeniya, tanmateix, va dir que ella ho veia d'una altra manera, que no trobava que hagués fet res incorrecte ni poc respectuós. I com que cadascú ja havia dit el que pensava, van deixar aquella conversa en aquell punt.

Un any després, en una altra convidada familiar organitzada un altre cop per Iuri Iurievitx, també a casa seva, Evgeniya va fer el mateix que la vegada anterior; va demanar silenci, va dir la mateixa frase prèvia de l'any anterior i, a continuació, va beneir la taula. Però aquesta vegada Leonid ja no li va fer cap comentari.

És clar, coses d'aquestes o semblants n'han passat tota la vida. Tant a la Rússia Blanca com a tot arreu. I de vegades encara segueix passant, malgrat el pas dels anys, de la revolució bolxevic, del posterior esfondrament absolut del projecte soviètic, de la puixança actual de la dictadura dels nous oligarques, i de tants i tants altres canvis de tota mena. 

Javelin Lermontov i Akim Akimitx

Javelin Lermontov de vegades escrivia petits articles a una revista local, poc llegida. Els seus articles eren sobre coses quotidianes, sobre persones que ell coneixia, o sobre escenes que veia pel carrer. Sovint, canviava els noms dels protagonistes, les ubicacions, les circumstàncies, per tal que no es pogués identificar amb facilitat la persona protagonista. Altres vegades no canviava els noms. Depenia. Segons a ell li semblava què era el més adequat en cada cas, o el més prudent. D'altra banda, com que no firmava els articles amb el seu nom, la majoria de la gent ignorava que ell n'era l'autor. 

Un dia, un conegut seu, Akim Akimitx, es va assabentar d'aquests entreteniments literaris de Javelin Lermontov. Llavors, Javelin Lermontov i Akim Akimitx estaven una mica distanciats, a causa de motius que podrien servir per explicar una altra història, però que ara no venen al cas.

Quan Akim Akimitx es va assabentar d'aquesta activitat de Javelin Lermontov va anar a l'hemeroteca, i va començar a repassar els articles que Javelin Lermontov havia publicat. No només els últims, sinó que en va anar buscant cada vegada de més antics. I entremig, en va trobar alguns que no li van agradar. I un dia, sense que vingués gaire a tomb de res, li va retreure a Javelin Lermontov que hagués escrit aquells articles.

Javelin Lermontov es va quedar bocabadat. Tant pels retrets que li va fer Akim Akimitx, com pel fet que Akim Akimitx s'hagués dedicat amb tant d'interès a aquella exhaustiva investigació a l'hemeroteca. Però malgrat la sorpresa, no va fer el més mínim intent de fer cap defensa d'aquells articles que ell havia escrit i que a Akim Akimitx no li havien agradat. Només li va dir que, encara que ell firmés els articles amb pseudònim, i encara que no expliqués gairebé a ningú que ell era l'autor d'aquells textos, ni s'avergonyia ni es penedia d'haver-los escrit. I que si, com llavors, algú descobria que ell n'era l'autor, no ho negava mai.

Iakova Iakovalevitx

Un dia de primavera Iakova Iakovalevitx va anar a dinar a casa de la seva cosina Gavrila, a San Petersburg. Només arribar, Iakova Iakovalevitx va dir a Gavrila i al seu marit que acabava de llegir un llibre sobre els monjos de clausura, i que havia quedat enlluernada. Els va dir que ells també l'havien de llegir, que segur que els agradaria.

Gavrila li va dir que, a ella, la vida dels monjos de clausura no li interessava gaire, de manera que no l'atreia llegir aquell llibre.

Iakova Iakovalevitx va insistir, va tornar a dir que l'haurien de llegir, que no havien de tenir prejudicis. Això dels prejudicis li ho va dir sobretot a Gavrila, perquè a la família no era cap secret, que ella no era creien. I llavors Gavrila li va contestar que no era una qüestió de prejudicis, sinó de falta d'interès. I va afegir que, encara que ella no fos creient, les vides d'alguns frares i monjos sí que li semblaven interessants, però no perquè fossin frares o monjos, sinó per la seva dedicació, quan era el cas, a activitats socials. Cosa que, òbviament, va dir, no podien fer els monjos de clausura, tancats sempre als seus monestirs.

Malgrat aquesta explicació, Iakova Iakovalevitx va tornar a insistir. I Gavrila ja es va començar a impacientar, i a penedir-se d'haver-la convidat a dinar. Llavors, per tal de mirar de resoldre aquella incòmoda situació, li va dir a Iakova Iakovalevitx que potser era millor que no parlessin més d'aquell tema, ja que no els portava enlloc. Que si a ella l'atreia el món de les vides de clausura i, en canvi, a ella no, doncs que no passava res: era una qüestió de gustos i no era necessari donar-hi més voltes.

Tot i aquesta explicació, Iakova Iakovalevitx encara va insistir un cop més. I llavors Gavrila, ja cansada, esgotada la seva paciència, molt seriosa, li va dir que s'estava passant de la ratlla, que ja n'hi havia prou.

Iakova Iakovalevitx es va quedar callada. Gavrila i el seu marit també. Es va fer un silenci tens, que va durar una bona estona. Fins que Gavrila, tímidament, va treure un altre tema de conversa. I llavors, de mica en mica, parlant d'altres coses, la tensió va anar minvant. I al final van acabar parlant els tres amb tota naturalitat i facilitat, ja sense cap tibantor, fins i tot fent algunes bromes.

Abans de marxar, Iakova Iakovalevitx va dir que sentia el que havia passat. Que ja sabien que un fill seu tenia pensat fer-se monjo de clausura. Que ella, com que també era una persona religiosa, ho entenia, perquè a més veia que el seu fill estava molt content i il.lusionat, amb la perspectiva de fer-se monjo: havia descobert la seva vocació. Però que ella sabia que la relació entre els dos quedaria molt limitada, quan entrés al monestir, i que això, com a mare, encara li costava d'assumir. I que com que encara estava fent aquest procés d'acceptació, era com si necessités que tothom l'hagués de compartir, ja que així ella es podia sentit més acompanyada, més segura. I que era per això, que quan algú li deia el que Gavrila li havia dit, tenia tendència a insistir, segurament més enllà del que seria assenyat.

Gavrila i el seu marit ja ho sabien, que el fill de Iakova Iakovalevitx es volia fer monjo de clausura, i entenien bé el que acabava d'explicar Iakova Iakovalevitx. Ho sabien i ho entenien. Però Gavrila li va dir a Iakova Iakovalevitx que, si actuava d'aquella manera tant insistent, invasiva, amb la voluntat de convèncer, de fer apostolat sobre les bondats de la vida de clausura, era perillós. Perquè, en segons quines cases, es podia fer pesada. I això de vegades podia complicar les relacions.

És clar, aquestes històries de monjos de clausura són antigues, avui sonen una mica estranyes, però llavors, en els temps de Gavrila i Iakova Iakovalevitx, a Rússia eren més habituals. 

Les cartes de Tatiana

A Tatiana li agradava escriure cartes als seus parents, i ho feia sovint. Una vegada en va escriure una a la seva germana Varinka, que va encapçalar recordant el pare mort feia uns anys. La referència al pare era telegràfica, una frase curta, sis paraules que ni tan sols omplien una línia. I a continuació, sense més preàmbuls, començava una explicació que no tenia res a veure amb la mort del pare, una explicació sobre un projecte laboral que tenia entre mans Tatiana. 

Era una explicació llarga, amb tota mena de detalls, sobre un tema que a Varinka li interessava molt poc, per no dir que gens. Alhora, com que a Tatiana li havia semblat que l'explicació de la carta potser no era suficient, prou exhaustiva, a la carta hi havia adjuntat còpies de documents sobre aquell projecte, uns papers que l'única possible utilitat, per a Varinka, era que els seus fills alguna estona en fessin alguna figura de papiroflèxia. 

Tatiana no era capaç d'adonar-se de la realitat. És a dir, que allò que per a ella era tan important, i que explicava de manera tan detallada, en general a la gent li interessava molt poc. I a Varinka, encara menys.

Nina, una altra germana de Tatiana i Varinka, quan parlava amb algú de la família de les cartes de Tatiana (eren famoses, les cartes de Tatiana), de vegades deia que Tatiana era una mena d'extraterrestre, que era com si visqués en una altra galàxia, amb poc contacte amb la realitat, a causa del seu distanciament físic, conceptual i galàctic.

Però bé, d'aquesta història de Tatiana i Varinka ja fa molt temps, és una història russa antiga. I és que a Rússia hi havia, i segurament encara hi ha, gent bastant peculiar... gairebé tan peculiar i pintoresca, segurament, com la gent que viu per tot arreu, també ara aquí, entre nosaltres.

Navàlia i Valentín

Navàlia Seidorovnic disposava d'un petit patrimoni, quan el seu marit va morir. Aquella estabilitat econòmica li va permetre, llavors, seguir-se dedicant a allò que li agradava, l'estudi de la història, la lectura en general i l'escriptura. 

Un tema històric que li interessava de manera especial era l'origen de la seva família, i les diferents branques que s'havien anat formant al llarg de generacions a partir del més remot Seidorovnic que ella va poder identificar, Mikhail Seidorovnic, un home que va viure a finals del segle XVIII, a una petita ciutat a tres dies de diligència d'on vivia llavors Navàlia.

Navàlia Seidorovnic es va agafar amb tant interès aquella feina de genealogia familiar i de recopilació de dades i anècdotes sobre els Seidorovnic, tant antics com contemporanis, que veient el volum de documentació que anava acumulant, la va començar a ordenar de manera sistemàtica. Després, de tant en tant en va anar fent imprimir uns opuscles, que llavors repartia, sobretot, entre els diferents Seidorovnic que coneixia. Li agradava molt, aquesta activitat investigadora i divulgadora sobre els Seidorovnic.

Navàlia no era l'única Seidorovnic que havia investigat sobre els Seidorovnic. Valentín, un cosí seu, també havia fet algunes investigacions. El curiós era que Navàlia no feia mai cap referència a les troballes del seu cosí, tot i que n'estava al cas. 

Valentín ho trobava curiós, una mica estrany. Però Valentín era una persona discreta, i tot i que tenia la seva teoria sobre els motius de Navàlia per silenciar les seves aportacions a la història familiar, preferia no comentar-ho amb ningú. Només s'ho comentava ell mateix: "Mira que és peculiar, la cosina Navàlia".

Laurenka, Silvània i Petrov Petrovitx

Fa molts anys, Laurenka, per motius que no venen al cas, se'n va anar a viure a l'altra punta de Rússia, molt lluny de Kazan, d'on era originària. A partir de llavors, una o dues vegades a l'any anava de visita a Kazan, on hi havia la majoria dels seus parents, i llavors procurava visitar-los a tots.

Abans d'un d'aquests viatges, va enviar una carta a Silvània, una de les seves germanes, tot proposant-li de quedar un dia, per tal de xerrar una estona. Però Silvània li va contestar la carta dient-li que potser no era necessari que quedessin, que de fet a ella més aviat li feia mandra, perquè les trobades de les dues en general no li aportaven gaire cosa, a causa dels diferents interessos de cada una.

Laurenka, abans d'emprendre el viatge, encara va tenir temps de contestar a Silvània, i li va dir que d'acord, que no passava res.

Uns dies després Laurenka ja estava a Kazan, i va començar la seva habitual roda de visites per casa dels familiars. Llavors va escaure's que, per casualitat, Silvània va parlar amb Petrov Petrovitx, un germà del pare de Laurenka i Silvània. I parlant parlant, Petrov Petrovitx li va dir a Silvània que estava molest amb Laurenka, perquè de manera subtil Laurenka s'havia convidat ella mateixa a dinar a casa seva, un dia en què ell ja tenia un altre convidat, i amb el qual havia previst dinar sols, per tal de poder parlar de les seves coses. I Petrov Petrovitx no es va atrevir a dir-li a Laurenka que no.

I no es va acabar aquí, va afegir Petrov Petrovitx. Perquè a continuació, el dia abans del dinar, Laurenka li va dir que què li semblava, si també convidava a Silvània, i així estarien tots junts. I que també podria venir una altra germana amb el marit i els fills.

Petrov Petrovitx va dir-li a Silvània que no s'ho podia creure, que es va sentir assetjat i manipulat per Laurenka, molt. I que tot i les seves poques ganes d'adoptar actituds rotundes, llavors li va dir a Laurenka que no. Però no li va dir la veritat principal: que estava disgustat i que se sentia manipulat, això no es va atrevir a dir-li-ho. Només li va dir que tanta gent era molta feina, i que ell ja tenia una edat i li feia mandra tants tràfecs.

Petrov Petrovitx i Silvània es van anar explicant les seves respectives històries amb Laurenka. I van coincidir que els comportaments com els de Laurenka en aquell cas eren molt emprenyatius, perquè et fan sentir malament: et situen en posicions incòmodes i t'obliguen a reaccionar negant peticions que, qui te les formula, si hagués tingut una mica de seny i de respecte, ja no te les hauria formulat.

Al final, al dinar de Petrov Petrovitx i el seu amic, també hi va anar Laurenka, però ningú més. És clar, Laurenka va acabar anant-hi perquè va ser incapaç d'adonar-se que ella, allí, aquell dia, no hi feia res. Que s'hi havia convidat sola. Que sobrava: falta de suc de cervell, va pensa Silvània.

D'altra banda, el cert és que Petrov Petrovitx era una persona molt acollidora i familiar, i no tenia cap inconvenient  en rebre a la seva neboda Laurenka a casa seva. Fins i tot li agrada que hi anés. Però un dia que a ell li anés bé. El que l'irritava, li va dir a Silvània, eren les manipulacions i la falta de sensibilitat de Laurenka.

Amb aquesta conversa amb Petrov Petrovitx, Silvània es va entristir. Perquè sabia que Petrov Petrovitx era molt sensible, i que li costava molt dir que no a qui fos. Sabia el malament que s'ho passava, quan es trobava en situacions d'aquestes, tant si deia que no, com si deia que sí i, llavors, li tocava empassar-se el que voldria no haver-se d'empassar.

Boris, Vladimir i l'arxiu

Un dia, mentre bevien vodka a una taverna i a fora nevava, Boris i Vladimir van recordar un episodi d'anys enrere en el qual hi vavien estat implicats els dos, a més d'Aliostxa, un amic comú.

Boris va explicar el que ell en recordava, i després ho va fer Vladimir. I van veure, amb sorpresa, que el record de l'un i de l'altre eren bastant diferents. 

Boris li va dir a Vladimir que segurament era normal, que els records fossin poc o molt diferents, ja que havia passat molt de temps. I Vladimir va dir que sí, que era comprensible, perquè a més els records no són fotos fixes i inalterables d'uns fets, sinó imatges assimilades a través dels filtres subjectius de cadascú. I alhora són inestables, a causa del peculiar funcionament del cervell, que pot modificar de manera conscient un record.

Vladimir, a continuació, va afegir que, en aquell cas concret, resultava que ell, a més dels seus records, també tenia documentació que avalava la seva versió: les cartes que llavors s'havien escrit entre ells, de les quals en guardava tant les rebudes com còpies de les enviades. Unes cartes que contradeien el relat que llavors defensava Boris. I alhora va afegir que també guardava les cartes d'Aliostxa relacionades amb aquell episodi, i que el contingut d'aquelles cartes també avalaven el relat dels fets que ell, Vladimir, defensava.

Després d'aquelles explicacions de Vladimir, Boris es va quedar un moment parat, sense dir res. A continuació, de manera pausada, va dir que de tot allò feia molts anys, i que ell no en guardava cap carta, que aquest costum de guardar papers no el tenia. No es va plantejar la possibilitat d'avaluar si podia tenir algun sentit, que revisés el seu relat i el seu record sobre aquell episodi concret. El que va fer va ser desviar la conversa cap a altres temes.

Vladimir se'l va mirar sorprès. Però no va dir res, perquè va intuir que no seria de cap utilitat. I van seguir bevent gotets de vodka, parlant d'altres coses, fins que es van acabar l'ampolla. Llavors, cadascú amb les solapes dels seus gruixuts abrics alçades, amb els gorros ben calats i les mans a les butxaques, pels carrers nevats van tornar cap a les seves respectives cases.

Alexei i el cas ocult

 

Alexei Dimitri Korsakiev era un historiador especialitzat en el període del Gran Enfrontament, quan a causa de la fúria de les parts més radicals i fanatitzades de les faccions enfrontades, milers de persones van morir fruit d'odis i intoleràncies.

Alexei Dimitri Korsakiev havia documentat alguns casos d'aquests fets lamentables, i ho havia fet de manera rigorosa, buscant fonts d'informació fiables i contrastant-les entre elles. D'altra banda, a més d'historiador, Alexei Dimitri Korsakiev també tenia vocació d'assagista i, junt amb els fets esbrinats i documentats, alhora elaborava hipòtesis sobre aquell període convuls de la història del país. I no només això: de vegades, en relació amb algun cas concret, també formulava judicis morals sobre el comportament de les persones implicades.

Un dels casos que havia estudiat i documentat a fons Alexei Dimitri Korsakiev corresponia a l'assassinat d'uns homes que havien estat denunciats per uns veïns seus, al final del Gran Enfrontament. Els denunciadors, posteriorment, havien dit "que ells no havien matat ningú", que només van assenyalar aquells homes, però que els executors, els assassins, van ser altres persones i que, per tant, si algú havia d'assumir responsabilitats en relació amb aquells fets, eren els assassins, no ells, perquè assenyalar no era cap crim.

Sobre aquell cas, Alexei Dimitri Korsakiev havia opinat diferent, havia dit que els denunciadors també havien sigut responsables de les morts, perquè sense les seves denúncies, no haurien detingut aquells homes. I, per tant, tampoc els haurien matat posteriorment. 

Hi havia una seqüència de fets, una continuació, deia Alexei Dimitri Korsakiev. Deia que els denunciadors eren conscients d'aquesta cadena, d'aquest risc, perquè durant aquells anys era habitual que, després de denúncies com aquella, els casos acabessin amb execucions. Ja fossin execucions extrajudicials, o judicials, després d'un simulacre de judici sense cap mena de garantia. Llavors, per tot el territori, a causa d'odis, enveges i ànsies de revenja, van morir moltes persones del tot innocents. I moltes altres no van morir, però després d'aquells simulacres de judicis, van ser condemnades a passar molts anys a la presó, en unes presons on la vida era molt dura.

Alexei Dimitri Korsakiev era sever, a l'hora de fer públic el seu parer sobre aquell tipus de casos, de denúncies: tenint en compte quina era la situació al país al final del Gran Enfrontament, la culpabilitat (o responsabilitat) dels denunciadors també era indiscutible. 

En canvi, Alexei Dimitri Korsakiev no parlava mai d'un altre cas concret, de la mateixa naturalesa, molt més proper a la seva història familiar. Protagonitzat per un parent seu. D'aquest cas no en parlava mai. I el cas el coneixia perfectament, potser era el cas que més coneixia de tots els casos d'aquell tipus que havia estudiat. Però com a historiador i divulgador, era com si aquell cas no existís.

Com tots els historiadors, Alexei Dimitri Korsakiev era humà, és a dir, subjectiu i parcial.

Alexin

Alexin Priot Safin Aladin Ribalop Rosmanovitxaiev (a partir d'ara Alexin) pensava que ell era una persona amb sort.

De tant en tant, a Alexin, algun parent, algun amic o conegut, potser el tractava d'una manera que el sobtava: que el sobtava de forma negativa, lletja, desagradable.

Sobre això, ell tenia el seu punt de vista. Pensava que, gràcies a aquestes incidències, a aquestes sorpreses cantelludes, llavors ell havia de reaccionar, espavilar-se, i rumiar la forma d'encaixar en la seva vida aquella inesperada novetat. 

Era un doble encaix. D'una banda, centrat en el manteniment de la seva estabilitat emocional. Perquè, és clar, quan et claven una sacsejada, d'entrada potser et quedes una mica estabornit i desorientat.

I, d'una altra banda, havia d'encaixar, o reordenar, el tipus de relació que, a partir de llavors, volia tenir amb aquella persona. Perquè d'alguna d'aquelles persones potser en podia prescindir, potser fins i tot amb facilitat. D'altres persones potser només en podia prescindir a mitges. I d'algunes, al marge de si podia a no, el cas és que no volia prescindir-ne.

Fos quina fos la situació concreta, Alexin (una persona val a dir que peculiar) creia que ell era realment un afortunat. Perquè pensava que si no fos per aquelles sorpreses empipadores i aquelles decepcions, desagradables, de mal pair, ell no hauria après res. Seguiria sent molt ignorant, pel que fa al coneixement de la naturalesa humana i les seves múltiples manifestacions.

Bé, no és que pensés que havia d'arribar a donar les gràcies a aquelles persones, pel fet d'haver contribuït (de manera indirecta) als seus aprenentatges; fins a aquest punt no hi arribava. Però ja que de vegades li tocava rebre, pensava que valia més agafar-s'ho de la millor manera possible i, si podia ser, doncs això, no capficar-s'hi massa i intentar aprendre alguna cosa.

Irina i Valka

Irina i Valka eren germanes. Feia anys que vivien lluny l'una de l'altra, Irina a Moscou i Valka a San Petesburg. Entre elles, la relació era molt minsa; des que van abandonar la llar paterna de Popov Dobrovolski Kolenka, potser es veien un cop a l'any, un dia, només una estona. Entremig, amb una mica de sort potser s'escrivien un parell de cartes. Res més.

Una vegada, amb motiu d'unes opinions d'Irina sobre un episodi familiar, Valka es va disgustar. A Valka li va semblar lleig, inadequat, inoportú, el que havia exposat Irina. Li va semblar tan malament que, a continuació, Valka va fer diferents gestions, dins de l'entorn familiar (tenien altres germanes), amb el propòsit de desacreditar els comentaris d'Irina. Unes gestions que va sorprendre i decebre molt Irina. 

Irina era conscient que ella i la seva germana sobre algunes coses sempre havien pensat molt diferent, però no hauria pogut imaginar mai que Valka llavors s'arribés a comportar com es va comportar en aquella ocasió. Segons el parer d'Irina, amb una gran deslleialtat i insinceritat. Cosa per a ella doblement sorprenent, ja que Irina més aviat presumia d'excel.lír en aquestes virtuts de la sinceritat i la lleialtat.

Després, va passar el temps. Si abans la comunicació entre elles era mínima, llavors es va tornar encara més escassa.

Al cap d'uns anys Valka va proposar a Irina de quedar un dia. Sense cap intenció especial, només per reprendre el contacte. Però a mesura que s'acostava el dia, Irina, per la seva part, va anar pensant que, si veia Valka, li agradaria parlar d'aquell antic incident. No només li agradaria: de fet va pensar que estaria bé que ho fes. Perquè pensava que les coses conflictives era millor que fossin parlades, en lloc de mantenir-se ocultes, dissimulades.

Sí, anava pensant Irina: quan es veiessin li havia d'explicar a Valka quina era la seva opinió del que havia passat feia anys. I intentar fer-li entendre que era a causa del que va passar llavors, que ella, Irina, tenia tan poc interès en parlar amb Valka. Perquè a la decepció del que va passar, hi havia també afegida la decepció de veure que Valka, posteriorment, no va fer mai cap gest de disculpa. 

Irina pensava que, segurament, Valka no s'havia disculpat mai perquè devia considerar que el seu comportament de llavors va ser del tot correcte, fins i tot potser impecable. I això, aquest possible convenciment de Valka, era una part de l'embolic que intrigava Irina.

El dia de la trobada, abans Irina va repassar mentalment el que li volia dir a Valka. I com li volia dir. Perquè el com era important: havia de ser només una exposició, un relat amb el mínim d'emoció i judici possibles, amb només l'explicació necessària per tal que Valka pogués entendre (només entendre, no necessàriament compartir), per què  ella, Irina, mostrava poc interès a mantenir la relació, i de vegades fins i tot la defugia. Com quan alguna vegada abans Valka ja havia proposat de quedar i veure's (llavors, de vegades Irina s'havia inventat qualsevol excusa sobre la marxa, per tal d'evitar la trobada). 

Ara havien quedat. I tal com ho veia Irina, li semblava fins i tot absurd mantenir aquella actuació o simulació; li semblava ridícul, si tornava a parlar amb Valka, ometre aquest tema, tenint en compte la repercussió que havia tingut en les seves vides.

Irina, per tant, va presentar-se a la trobada amb aquesta intenció, amb el propòsit de parlar d'una vegada d'aquest tema. Però després, quan es van trobar, tot va anar diferent. Com alguna altra vegada abans, Irina i Valka van tornar a parlar només de coses intranscendents, irrellevants, neutres, una conversa d'aquestes educades i per passar l'estona. Només per després poder dir que s'havien trobat i havien parlat, és a dir, que havien complert amb aquest mínim contacte o protocol familiar a què semblava que obligava la seva condició de germanes. 

Tot i la seva determinació prèvia, aquell dia Irina no li  va dir a Valka ni una paraula de tot allò que havia pensat que li diria.

Quan es van acomiadar, Irina es va sentir una mica desconcertada. D'una banda, tot i la seva intenció inicial, també li semblava bé aquell format de trobada, intranscendent i superficial; tot havia sigut fàcil, cordial i còmode. Però, d'una altra banda, també se sentia estranya, perquè pensava que no li havia dit a Valka allò que pensava que li volia dir, que pensava que era necessari que li digués... I que seguia pensant que, algun dia, li hauria de dir.

El còlera, Borislav i Kolodka

Això va passar fa molt temps, durant la segona meitat del segle XIX, a Nizhni Nóvgorod. A alguns barris de la ciutat s'havien declarat brots de còlera, i entre els metges, científics i polítics no hi havia un consens sobre la causa d'aquells brots. Hi havia explicacions de tota mena.

Un dia, cinc germans, Borislav, Dimitri, Kolodka, Fyodor i Grygoriy, van quedar a una taverna per prendre vodka i fer petar la xerrada. Els cinc estaven de sort, vivien en barris lliures de brots de còlera. Com que aquells dies els brots era el principal tema de conversa a la ciutat, naturalment, ells també van parlar-ne. I va resultar que cada un tenia punts de vista poc o molt diferents, sobre l'origen dels brots i la millor manera de controlar-los.

Durant la conversa, Kolodka va dir que Ermolai Alekseev, el millor expert en malalties infeccioses de la ciutat, afirmava que la causa dels brots de còlera era la contaminació d'alguns pous que es feien servir per a subministrar aigua potable als barris.  

Llavors Borislav va intervenir, i va dir que no tots els experts eren del mateix parer, i que fins i tot el mateix Ermolai Alekseev  ara ja no deia el que deia abans, que havia canviat d'opinió.

Kolodka no va insistir, no va opinar més sobre el tema, va callar. Però l'endemà va anar a la Gran Hemeroteca General de la ciutat i va buscar, entre les notícies de les últimes setmanes, si Ermolai Alekseev havia dit algun dia el que Borislav deia que havia dit. Però no en va trobar cap rastre: al contrari, sempre que es recollien declaracions seves, o se'l citava, sempre mantenia el mateix punt de vista, sempre.

Llavors Kolodka va escriure una nota adreçada a Borislav, i un missatger la hi va portar. La nota deia això:

"Benvolgut Borislav. He buscat les declaracions que vas esmentar, i no n'he trobat cap rastre. Recordes on les vas llegir? Ja saps que aquest tema m'interessa molt, i m'agradaria poder llegir aquestes declaracions, per tal de veure exactament què deia Ermolai Alekseev."

Al cap d'unes hores, un altre missatger li va dur a Kolodka la resposta de Borislav:

"Benvolgut Kolodka. No recordo on ho vaig llegir i, a més, la veritat, és que d'aquest tema ja n'estic bastant tip, m'és igual el que digui o deixi de dir qui sigui."

Kolodka es va quedar desconcertat. Just el dia abans, Borislav havia rebatut (i de manera rotunda), el que ell havia dit sobre l'opinió d'Ermolai Alekseev. I ara li deia això altre, que ni sabia quina era la seva font d'informació, i que a sobre tot li era indiferent. Quines coses més rares, va pensar Kolodka.

No va respondre a Borislav. Però el que sí va fer va ser escriure notes per als altres tres germans, Dimitri, Fyodor i Grygoriy.

En les notes que els va enviar, els posava al corrent d'allò que li havia dit Borislav i del que ell havia investigat. Els deia que Borislav no recordava on ho havia llegit aquelles suposades declaracions d'Ermolai Alekseev, i també els deia que ell havia consultat de manera exhaustiva la Gran Hemeroteca General. Que havia repassat tot el publicat durant les últimes setmanes sobre el brot de còlera de la ciutat, i que no havia trobat cap indici d'allò que Borislav deia que havia dit Ermolai Alekseev. Al contrari: en totes les notícies, Ermolai Alekseev insistia en els pous d'aigua contaminada com a origen de l'epidèmia. 

En les seves notes als altres germans, Kolodka també va afegir que, tenint en compte tot això, farien bé d'assegurar-se que l'aigua que fessin servir a casa seva tingués les garanties sanitàries adequades.

El pa, el butterkäse i l'appenzeller

"Posar-hi més pa que butterkäse o appenzeller". Diuen que és una dita russa (es veu que això del butterkäse i l'appenzeller són formatges, el que no està clar és si russos o no...).

Un dia, Alexei li diu això a Korovin: "A  mi em sembla que hi poses més pa que butterkäse". Li ho diu perquè Alexei considera que Korovin s'ha passat de la ratlla amb uns comentaris que ha fet sobre un conegut comú, Vània. Korovin, en canvi, no pensa que s'hagi passat gaire de la ratlla amb Vània, sinó que més aviat qui s'ha fet un embolic amb les ratlles ha sigut Vània, amb unes explicacions (sobre un tema que ara no ve al cas), en part incompletes i en part una mica tramposes.

Korovin pensa en les diferents maneres com es poden explicar les històries. Clares o espesses, embolicades o desembolicades, honestes o tramposes... i alhora pensa en aquest tema del pa, del formatge, l'oli, el paper d'embolicar, les molles que cauen, els pardals, les formigues, els escombriaires...

Hi ha tantes coses, pensa Korovin, en les quals posar l'atenció, quan hi ha pa i formatge pel mig! Perquè és clar, en aquests casos cadascú es fixa en el que es fixa i, llavors, inevitablement, segons en què s'ha fixat, veu el que veu.

Korovin pensa que sovint és així, a Rússia, a Ucraïna, al Kazakhstan i a tot arreu. I que per això el tema dels entrepans de butterkäse, appenzeller, maasdam, raclette, munster, mozzarella, roquefort, cabrales, etc., és tan complicat.

Svetlana i la datxa

A la datxa familiar hi havia quedat el patriarca i la matriarca, ja vells, i un germà del patriarca, més jove. Eren tres persones cada una amb els seus problemes i limitacions, amb vides bastant a la deriva. Tres persones que tant s'apuntalaven les unes a les altres com alhora es desestabilitzaven. Amb aquells tres habitants de vides en precari, la datxa era com un vaixell que havia perdut el control del timó i la bona distribució del balast, de manera que tant la ruta com l'estabilitat de la nau se'n ressentien. Fins i tot hi començava a haver perill de naufragi.

Els fills s'havien anat emancipant, uns vivien lluny, uns altres menys. En qualsevol cas, a prop o lluny, cadascú ocupat amb la seva pròpia vida, poc atent al dia a dia de la datxa dels pares. I d'aquesta manera passaven les setmanes, i passaven els mesos, i el vaixell, sense timó, o sense ningú amb energies a càrrec del timó, seguia capcinejant de vegades perillosament, cada vegada més a la deriva.

Llavors Svetlana, una de les filles, a la vista d'aquell escenari tan preocupant, i veient que ningú decidia res, ni es comprometia a res, ni feia cap pas, va fer la maleta i va tornar a la casa paterna i materna. I s'hi va instal.lar. Es va arremangar i va començar a posar una mica d'ordre, i amb l'ordre, i amb el balast més ben repetit, i el timó més ben orientat, de mica en mica la singladura es va anar fent una mica més estable, més fàcil, i el perill de naufragi va quedar limitat.

I el temps va seguir passant, també amb alguna tempesta (perquè de tempestes sempre n'hi ha, sobretot a Rússia), però en conjunt tot era una mica més fàcil, amb Svetlana ja habituada a aquell nou paper, a aquella nova vida. Després, al cap d'uns anys, primer va morir la matriarca, i al cap de més anys, va morir el patriarca. Van morir la mare i el pare de Svetlana. I finalment va morir el germà del pare. I llavors Svetlana, ja sense cap lligam amb la datxa, sense cap compromís, va reprendre la vida d'abans d'aquell parèntesi.

I el temps va seguir passant (perquè el temps sempre segueix passant). El temps, i els anys. I amb el pas dels anys, van passar altres coses. Per exemple, a Svetlana de vegades li semblava que hi havia malestars entre alguns familiars i ella. Sobretot, quan ella parlava d'aquells anys transcorreguts a la datxa, o fins i tot dels anys anteriors. Passava quan ella parlava d'aquells anys, i de quan de vegades hi havia mala mar, i dels possibles motius d'aquelles males mars... Quan ella feia segons quins comentaris, algú potser s'incomodava.

En qualsevol cas, va seguir passant el temps (ja ho hem dit, el temps sempre passa, no s'atura mai, fins i tot a Rússia), i Svetlana va acabar entenent que en relació amb aquelles tensions i incomoditats, de fet ella hi tenia poc a veure. Que no eren les seves paraules, la veritable causa dels malestars, sinó que, en realitat, la causa dels malestars tenia a veure (probablement) "amb el que cadascú havia fet aquells anys". O potser dit de manera més encertada, amb el que "potser no havia fet".

Quan a Svetlana li va semblar que era així, ja no es va capficar més per aquells malestars i tensions d'alguns familiars, perquè per greus que fossin, va considerar que no eren responsabilitat seva. La causa, pensava, no era les seves paraules, sinó que les tensions tenien un origen diferent: probablement, "com convivia cadascú" amb allò a què es referien aquelles paraules.

D'altra banda, en relació amb aquells anys a la datxa, i també pel que feia a anys anteriors, Svetlana tenia també els seus malestars, però eren "uns altres". Però aquesta història d'aquests altres malestars, els de Svetlana, ja seria una altra història russa, i per aquesta vegada ja n'hi ha prou, d'històries russes; si de cas, un altre dia, acompanyats d'un samovar, també se'n podria parlar. 

Oleqsandra, Irina, Natasha i Larisa

A Oleqsandra Ivancova la preocupa que dues cosines seves s'hagin discutit a causa d'un tema de doblers (de rubles, caldria dir en aquest cas, per tal de ser més exactes).

Oleqsandra aprecia tant la Irina com la Natasha, les seves cosines. D'entrada, perquè són família seva (Oleqsandra té molt arrelats els sentiments familiars). I per tant, com que li provoca disgust el distanciament entre la Irina i la Natasha, ha fet alguna gestió amb la intenció d'afavorir la reconciliació. Però sense èxit, cap intervenció no ha donat cap fruit: la Irina i la Natasha segueixen distanciades, a causa d'aquest tema dels doblers. Sí, aquestes coses ja passen, que l'amor als doblers sovint és més gran que l'amor als propers...

Però mira com són les coses, que alhora també passa (sempre passen coses), que Oleqsandra, ella, resulta que està distanciada de la seva germana, la Larisa. Fa temps que gairebé no es diuen res. En aquest cas no per motius de doblers, sinó a causa d'uns altres desacords. Uns desacords que per a Oleqsandra encara són més importants que els doblers: què té dret a explicar la Larisa, dels seus pares (que òbviament són també els pares d'Oleqsandra)? En pot explicar el que vulgui? O hi ha coses que no és legítim que expliqui? Oleqsandra té clar, molt clar, que hi ha coses de la família que no és legítim que la Larisa les expliqui.

En canvi, la Larisa pensa: Qui estableix allò que és explicable i allò que no ho és? Només hi ha un criteri digne de respecte? Hi ha algun "Principi Suprem" que ho regula? La Larisa segueix pensant: encara que a Oleqsandra la incomodi, ¿per què ella no ha de poder explicar allò que, segons "el seu criteri", sí que ho és, explicable? I d'altra banda, igual o més important: encara que Oleqsandra no estigui d'acord amb el que fa la Larisa, per què s'ha d'enfadar? És a dir, tenir punts de vista diferents sobre el que es pot dir o no dir (i si és el cas dir-ho), és inevitable que hagi d'anar acompanyat del rebuig cap a l'altre, de la pèrdua de la relació amb l'altre?

A la Larisa l'entristeix la reacció d'Oleqsandra. I a Oleqsandra l'entristeix, i alhora indigna, l'actuació de la Larisa. I això és el que ha passat: que Oleqsandra, a causa de la seva indignació, s'ha distanciat de la Larisa. Però no al revés: la Larisa no s'ha distanciat d'ella, sinó que només ha constatat "com la germana es distanciava", que és diferent. La Larisa no ho ha escollit, s'hi ha trobat.

La Larisa pensa en tot això, en la preocupació d'Oleqsandra per la Irina i la Natash, junt amb aquesta altra actitud cap a ella. I l'actitud d'Oleqsandra l'entén, però alhora se li fa estranya, aquesta actitud (perquè tot es pot entendre, si tens la voluntat d'entendre, perquè una cosa és entendre i una altra compartir).

Bé, coses que passen a Rússia, que de vegades la gent potser es preocupa per un veí o familiar més o menys llunyà, i alhora potser no es preocupa del veí o familiar que té a l'altre costat del replà...

Nadenka Serkin

"Ni tot es pot dir, ni tot es pot callar." Popov Konstantin 

Nadenka Serkin té un secret que guarda ben amagat des que era una nena. Ha passat tant temps, tants anys, des d'aleshores... Nadenka Serkin el guarda tancat amb pany i clau i no en parla amb ningú. I no sap si no en parla per la vergonya que li fa, o pel que podria passar, si el secret deixes de ser un secret i esdevingués un fet conegut.

De vegades passa, que sentim una mena de vergonya estranya, ja que qui l'hauria de sentir hauria de ser una altra persona: aquella que una vegada ens va ferir. I llavors és com si aquella vergonya hagués quedat orfe, i com les vergonyes no poden viure orfes, no poden viure sense estar adherides a persones, la vergonya s'hagués acabat adherint a la persona equivocada. 

La més vulnerable. Nadenka Serkin. Quina calamitat!

Nadenka Serkin calla, i els anys van passant. I potser un dia es morirà, sense haver dit res. I ningú no sabrà mai res d'aquest secret que durant tota la vida va guardar Nadenka Serkin. Ningú no sabrà mai res d'aquest secret tan secret.

Històries russes: Vània

Vània tenia el cap endreçat, els papers endreçats, les paraules endreçades. Era una persona globalment seria, ordenada i metòdica. Si per exemple deia que tal any va passar allò, d'aquella manera i en aquell lloc, te'n podies refiar. Era una persona ponderada, amb poca tendència a la fantasia. I alhora també era una formiga, pel que fa a guardar documentació. De manera que entre la fiabilitat del seu cap i el rigor del seu arxiu material, Vània inspirava confiança.

Després, amb el pas del temps, Vània va perdre una mica del seu estricte rigor. Primer de manera imperceptible, després de manera més acusada. Un indici per aquí, un altre indici per allà; allò que abans sempre encaixava, llavors de vegades ja no encaixava del tot. De vegades potser semblava que faltava alguna dada. O les dades i l'opinió eren una sopa, amb els dos ingredients barrejats, i sense indicacions de les proporcions de cada un dels dos components.

Molta quantitat (moltes paraules) no és sempre millor, perquè si estalvies el gra i alhora ets generós amb la palla, el resultat és com un dia de batre a l'era, amb molta pols, els ulls irritats i poca visió. O dit d'una altra manera: a falta de rigor, els escreixos de floritures sovint només serveixen (o "tenen l'objectiu de servir"), per fer passar gat per conill. Vània cada vegada transmetia més aquesta incòmoda sensació.

Aquesta deriva, sobretot es notava quan el tema tractat era un tema "sensible" per a Vània, quan en relació amb aquell tema Vània tenia una preferència especial per una determinada versió. Un "gust previ" (una voluntat de consolidació d'un relat determinat), que podia no coincidir del tot, o gens, amb la realitat dels fets. Segurament Vània no se n'adonava, d'aquesta falta de rigor seu, però des de fora cada vegada cridava més l'atenció. El cas és que, en els punts de vista de Vània, cada cop hi havia més dedicació literària (per dir-ho d'una manera poètica), i menys precisió documentalista.

Hem dit que no ho feia amb mala intenció, però amb "una intenció" sí que ho feia, en fos ell més o menys conscient o inconscient. De vegades, aquesta intenció, si trobaves un fil i el podies estirar, la podies arribar a identificar. I llavors deies: "Caram amb en Vània, ja m'està engalipant un altre cop!" Perquè t'adonaves que l'objectiu final, primordial, de la seva intervenció era "aquell objectiu amagat", no verbalitzat.

De mica en mica també es va anar fent evident una altra característica de Vània. En aquells casos d'explicacions seves que per un motiu o un altre grinyolaven, era habitual, a continuació, la seva falta de costum (o de voluntat) de reconèixer les seves distorsions. En lloc d'aclarir-les, dissimulava.

Per exemple: després d'haver iniciat de vegades un relat poc o molt trampós, en el qual per una banda hi faltava realitat (la que ell volia ocultar, "però sense dir ni reconèixer que la volia ocultar"), i alhora per una altra banda hi sobraven encenalls, si llavors algú li qüestionava la seva actuació, era incapaç de reconèixer les seves "maniobres", la seva falta de rigor (en aquests casos, sovint optava per un silenci que probablement considerava digne, però que per molt silenciós que fos no tapava la manca de rigor -i d'honestedat- prèvia).

El resultat va ser, si més no per a algunes persones que no compartien els objectius i aquelles maneres de fer de Vània, que els seus criteris, les seves afirmacions, les seves dades, van deixar de tenir l'antiga fiabilitat. Perquè a partir de llavors, quan Vània deia alguna cosa, sempre calia pensar: Què hi ha de veritat i que hi ha d'inventat, adornat o ocultat, en això que diu ara Vània?

Històries russes: Igor, Nikita i Yuri

Igor parla amb Nikita. Nikita està preocupat, i Igor li dóna un consell. Un altre dia, Igor li explica a Yuri el consell que li ha donat a Nikita, i Yuri li diu que ell no és partidari de donar consells a ningú, que no li agrada ficar-se en la vida dels altres, que cadascú ja sap el que li convé. No li ho diu un cop, sinó dos o tres: Yuri vol que el seu criteri li quedi ben clar a Igor.

Igor li diu que cadascú és cadascú, i que a ell li sembla no només correcte, sinó també oportú, el que ha fet. Que tenen criteris diferents i cadascú actua segons els seus. I ho deixen aquí.

El que alhora pensa Igor, i no li diu a Yuri, és que ell, Yuri, en aquell cas sembla que no ha fet el que diu que sempre fa, no alliçonar. Perquè si ho hagués fet, davant de l'explicació de Igor sembla que hauria sigut més coherent que s'hagués quedat en silenci, de manera discreta, sense emetre cap judici. Guardar silenci, o dir només alguna cosa neutra, inexpressiva, com ara: "Ah, sí?"

En canvi, Yuri (pensa Igor) ha tingut molt interès en assenyalar que com fa les coses Igor no està bé. Fins i tot s'ha esforçat en subratllar-ho. I ho ha fet d'aquesta manera curiosa: afirmant que ell no és partidari de donar consells ni alliçonar

Després passen els dies. I més endavant Igor s'assabenta que el consell que li va donar a Nikita li va anar bé, ja que va contribuir, el consell, a què es pogués resoldre de manera prou satisfactòria allò que capficava a Nikita. I Igor se n'alegra.

D'altra banda, llavors Igor pensa que no tindria cap sentit que un dia li expliques a Yuri aquesta segona part. Bé, només en tindria si Igor tingués la pretensió d'alliçonar Yuri, però no és el cas. La motivació de Igor en aquesta història era només donar un cop de mà a Nikita, i un cop donat (que després fos efectiu, com va ser, és secundari, podria no haver-ho sigut), per a Igor el tema queda tancat. Perquè tal com li va dir a Yuri, cadascú és cadascú... 

Les nines russes

"La evaluación intelectual de nuestro comportamiento se parece pues al juego de las muñecas rusas. Las muñecas intermedias pueden ser inteligentísimas, pero de nada les vale si la muñeca madre es estúpida. De todo esto deduzco otro principio: Para evaluar la inteligencia de un comportamiento, tenemos que justificar previamente la jerarquía de marcos que establecemos, y evaluar desde el superior."

José Antonio Marina. La inteligencia fracasada (subtítol: Teoría y práctica de la estupidez). Anagrama, 2004 (p. 28)